Em considero de la generació a qui no li podia mai faltar un tros de pa sobre la taula. Quan jo era petit, evidentment el pa de pagès era el protagonista, però amb el pas del temps de mica en mica la barra va anar assolint el seu protagonisme a casa.
El pa sempre ha estat com un perfecte company per a moltes coses, des d’ous ferrats fins a entrepans sucats amb tomaca, passant pels trossos de pa en un bol de llet. Realment ha estat un element indispensable en moltes cases de la nostra cultura i gastronomia. A més, en cas que la situació de la cuina i els seus estris fos trista, sempre tenies la solució en el pa que podies amanir amb una mica d’oli, vi o altres invents que tothom coneix.
Avui en dia hi ha dos grans grups de venedors de pa. Hi ha llocs on el pa encara té gust de pa de tota la vida. Uns establiments que encara són apreciats per la seva clientela. En alguns llocs els compradors hi van un parell de cops a la setmana i congelen el producte per a la resta de la setmana. Aquí es gaudeix d’aquest pa que pot estar quasi una setmana tombant per la cuina sense perdre els seus trets principals i sense estar més dur que una pedra. Per altra banda, hi ha el pa de compromís, que ha perdut la seva gràcia, el gust i només té un paper simbòlic, i que per als amants del pa de tota la vida és com una greu traïció als principis bàsics. A vegades no tens altra alternativa que caure en aquests productes sense essència ni sabor per manca de previsió o càlcul. El pa és un dels grans protagonistes de la història gastronòmica d’aquest país i un complement clau per copsar el gust d’altres sabors. Hi ha encara autèntics “panarres” que lluiten i en defensen l’essència.
