Si jo fos un sanitari, em miraria d’una altra manera la societat actual. Quina vergonya les imatges de la nit del fi d’estat d’alarma i d’altres dies. Vergonya d’alguns joves amb les hormones desfermades, dels seus pares que miren cap a un altre costat i dels polítics que no es posen d’acord en res. Potser la societat s’imagina que el perill de contagi, patiment i mort va amb el sou dels sanitaris als quals aplaudien fa un any.
Hi ha qui es queixa de la falta de “llibertat per sortir”. Mai han pensat en la dedicació intensiva dels sanitaris, que no tenen gaire llibertat ni per sortir ni anar de festa. Mentre hi ha disbauxa al carrer, els sanitaris estan vacunant i lluitant contra el dolor i la mort als hospitals.
Els sanitaris, ni hi pensen en els recalcitrants, prou feina tenen, però jo no puc evitar pensar què faria en el seu lloc. Potser tindria mals pensaments si arribés a les meves mans un d’aquests irresponsables contagiat simptomàticament. Aviat, quan comencem a patir la crisi econòmica plenament, els irracionals potser canviaran la festa per les manifestacions salvatges. Llavors podran seguir cantant “Tot anirà bé” o “Ens en sortirem”, mentre cremen contenidors i van llançant llambordes.
Nota: Em consta que “no tots, no tots”, només faltaria, però suficients per fer un crit d’alarma.
Joan Pes Castell
Sant Sadurní d’Anoia
(Si fos sanitari, els sotacarro no em generarien empatia)