El rebost del Vinseum

La necessitat de tenir aquest espai va sorgir a conseqüència de la reforma del Museu del Vi, iniciada ara fa més de deu anys. Per convertir aquella antiga col·lecció d’art en un museu, seguint els paràmetres legalment establerts, va caldre buidar-lo i reubicar tots els materials en alguna altra banda. Va ser aleshores quan es va reformar la nau de Cal Berger, per tal de traslladar-hi tots aquells materials. Havia de ser necessàriament un espai gran, ja que havia de custodiar botes, maquinària i les antigues premses de vi, de dimensions més que considerables. També havia de ser un espai on es pogués accedir a peu pla, amb bons accessos per als camions que havien de fer el trasllat… i Cal Berger reunia totes les condicions.

A partir d’aquí, per primera vegada el Vinseum va passar a tenir centralitzats i controlats tots els seus materials, totes les seves reserves. Cal dir també que el museu diferencia dos tipus de reserves: les materials (a Cal Berger) i les documentals, que conserva al Centre de Documentació ubicat al carrer de la Palma.

Les dues ales de la nau de Cal Berger tenen una fesomia molt diferent. La primera és un espai diàfan, on es guarden tots els objectes de gran volum, disposats a terra i amb poques prestatgeries. És aquí on es va guardar la premsa de vi, on també hi ha botes i on hi ha la maquinària de treball del camp i per fer vi i cava que formen part de la col·lecció del vi.

A un extrem d’aquesta ala hi ha diversos espais de treball polivalents, on s’inventarien les peces, hi ha taller de restauració, sala de consultes per a investigadors, l’espai de treball per als equips d’arqueòlegs, també on treballen els col·laboradors puntuals que pugui tenir, on es fan les pràctiques de restauració, etc.

La segona ala presenta un aspecte completament diferent, amb un passadís únic i unes altíssimes prestatgeries corredores, segellades perquè no hi entrin ni la llum ni la pols, i amb un màxim aprofitament de l’espai. Aquí és on es guarden totes les peces de les col·leccions del museu: els quadres de la pinacoteca, estampes, dibuixos, ceràmiques, peces d’etnografia de mida mitjana, els diorames, escultures, arqueologia, paleontologia… Com hom es pot imaginar, una de les tasques més importants és l’ordenació de tots els materials. Tots i cadascun d’ells, 19.000, té el seu número i fitxa amb la seva documentació i ubicació, de manera que siguin fàcils de localitzar. “És molt important quan movem una peça, posar-ho a l’inventari perquè sempre quedi constància de tota la traçabilitat. Hi ha un històric d’on ha estat la peça, els motius, les dates, tot queda registrat a la fitxa”, explica Carmina Admella. També en aquesta segona ala hi ha el moll d’entrada dels materials “nous”, que resten a l’espera de ser inventariats i ubicats al lloc que els pertoqui. Ara mateix hi resta desmuntada, per exemple, la premsa de vi de l’avinguda de Tarragona.

Si la bona organització és un dels pilars per tenir un bon magatzem de tota la riquesa patrimonial del Vinseum, l’altre pilar és tot el que fa referència a la conservació preventiva. Per tenir una bona conservació de tots els materials, hi ha dispersats uns deshumidificadors que mantenen sempre Cal Berger amb una humitat d’entre el 45% i el 55%, sense grans oscil·lacions. La seva lectura es pot fer de manera remota des de l’ordinador, i queden enregistrades en tot moment totes les oscil·lacions que hi pugui haver. El que no es pot fer en una nau tan gran, tanmateix, és mantenir-la sempre a una mateixa temperatura, però des del Vinseum se’n relativitza la importància: “aquí no hi ha contrastos bruscos de temperatura, que és el més important; el canvi de l’hivern a l’estiu és progressiu i són materials que a l’antic museu estaven acostumats a estar exposats sense condicions”.

La higiene de Cal Berger és l’altre element clau per a la bona conservació de totes les peces. Una vegada a la setmana una persona passa l’aspirador per tot el recinte. Amb aquest sistema s’aconsegueix que no s’aixequi pols, que seria un dels pitjors enemics de la preservació dels objectes. També es treu la poca pols que s’hi pugui posar amb un plomall, fent la neteja en sec, sense l’ús de productes químics, i sempre sota supervisió d’una especialista.

La responsable de conservació preventiva del magatzem explica que prèviament a la higiene, fa una formació en la qual educa la mirada de la persona que fa la neteja per detectar possibles problemes: “si hi ha muntanyetes de serradures, pot haver-hi corcs, si troba caques de dragonet, de ratolí… tot això pot donar pistes i ens permet actuar”. A més, trimestralment una empresa especialitzada acudeix a Cal Berger a fer el control de plagues.

La preparació de qualsevol exposició es cou a foc lent. Hi pot haver emergències, esclar, però fer tots els preparatius pot trigar, com a poc, tres o quatre mesos, i de vegades el procés pot durar anys. Sobretot si cal restaurar les peces. Com que de recursos per restaurar n’hi ha pocs, se solen demanar subvencions, i amb les que arriben, cada any cal prioritzar a què es destinen. Per exemple, hi pot haver una peça que se sàpiga que anirà a l’exposició permanent, i encara que no tingui data, se’n planifica la restauració –si li cal– amb prou antelació. Una restauració que es pot fer al taller de Cal Berger o bé externalitzar, i que en qualsevol cas comporta molta feina de gestió prèvia i d’ordenació posterior: recerca de pressupost, la fitxa de l’objecte, fotos de detall, localitzar la persona adequada per fer els treballs, enviar la documentació, posar-se d’acord amb els criteris de restauració, en el calendari, fer la memòria, bolcar-la a l’inventari del museu, reubicar les peces, tornar-les a retratar, numerar-les… Això a banda, totes les feines de conservació cal fer-les amb molta cura, ja que sovint els objectes que s’hi custodien són peces úniques, que no s’han de malmetre. I totes les feines de contacte amb els materials requereixen temps i molta atenció.

Una de les estances més entranyables de l’antic Museu del Vi era la de la secció d’ornitologia. Unes sales amb poca llum, plenes de vitrines que recreaven els hàbitats de tots els ocells que es podien trobar al Penedès, amb centenars i més centenars dels seus exemplars dissecats. “Aquesta col·lecció és irrepetible perquè ara les aus no es poden caçar, només pots naturalitzar les que has trobat mortes”, diu Carmina Admella. Aquesta col·lecció és una de les moltes que es guarden i conserven a Cal Berger. I és una de les més fràgils. “Les plomes són molt delicades; de fet, tot el que són naturalitzacions, ho és”, explica la conservadora. Les aus estan posades sobre una base d’espuma de polietilè, sobre la qual hi ha una peça de fusta de cedre que té la funció de repel·lir els insectes, també amb una làmina de plàstic en coure perquè el filferro que aguanta l’ocell dissecat no s’oxidi, i guardades dins unes en caixes de polipropilè i precintades.

Una de les col·leccions d’art més importants que custodia el Vinseum és la de mossèn Trens, que en va fer donació l’any 1972. Una col·lecció amb moltes peces principalment d’art religiós i també amb una bona representació d’artistes contemporanis seus. A Cal Berger també s’hi pot trobar la important col·lecció d’art cedida pels Pladellorens, una família burgesa de Barcelona, enriquida amb el comerç del vi. També són importants la col·lecció de ceràmica, principalment religiosa, de mossèn Bonet, i com a curiositat, s’hi conserva la talla de fusta original de la icona de Sant Fèlix que veiem cada any desfilar en processó, que té més de 300 anys i unes dimensions com les de la que surt per la capta de la festa major (de fet, la de la capta n’és una còpia, feta de pasta).

Finalment, hi destaquen els antics diorames amb què antany es començava la visita al Museu del Vi, una part dels quals està previst que tornin al Vinseum, quan la transformació s’hagi acabat. La seva extracció, de les finestretes on estaven exposats, va ser d’allò més complicada, ja que hi estaven literalment enganxats, i per conservar-los es van haver d’arrencar les carcasses amb les parets i els sostres que els donaven suport.

per Raimon Soler-Becerro, historiador

Entre el carrer de Pere Alagret i la via del tren trobem un dels vaixells insígnia de la Vilafranca vinícola: Cal Berger, també conegut com a Magatzems Jové. De fet, podem considerar que aquest edifici centenari resumeix la història de la relació de la nostra ciutat amb el comerç de vins. La base sobre la qual Vilafranca del Penedès es va convertir en el principal centre del comerç i exportació de vins la trobem en el ferrocarril, que va arribar l’any 1865. Va ser precisament la proximitat de la línia ferroviària el que va fer decidir Josep Maria Jové Arnabat a construir aquest celler. Aquest comerciant de vins, nascut a Montblanc, però establert a Barcelona, ja tenia un peu a Vilafranca el 1911. Era un dels molts comerciants de vins de fora de la vila que van veure les oportunitats que oferia: capital d’una comarca plena de vinyes i bona comunicació amb els ports de Barcelona i Tarragona.

L’any 1919, aquest comerciant va decidir comprar el terreny. Primer s’hi va fer construir un xalet, ara desaparegut. Després va venir el celler que havia de gestionar l’empresa José M. Jové SA. Obra de l’arquitecte modernista Antoni Pons Domínguez, que també va signar els plànols dels magatzems d’Isidre Figueras al carrer del Comerç (Aquila Rossa). Pons va dissenyar per a Jové una instal·lació moderníssima (una planta inusual en forma de T). La inversió devia ser el resultat dels beneficis acumulats durant la Primera Guerra Mundial. Però els anys 20 i 30 van ser difícils, de manera que va acabar venent la meitat del celler a una empresa suïssa, Bodegas Schenk, que s’hi va mantenir fins al 1953, quan ho va adquirir J.B. Berger SA, una empresa fundada pels fills d’un alsacià establert a Vilafranca des de finals del segle XIX.

Berger era una de les principals empreses vinícoles de Vilafranca. Va dominar l’exportació de vi durant dècades. Però l’era daurada del vi a doll, el principal producte que comercialitzava, es va acabar. A partir de la dècada de 1980, el celler ara ja propietat de la família Virgili, es va modernitzar, va comprar la Masia Farreny (Olèrdola) amb les seves terres i és allà on ha anat a parar l’empresa. El celler urbà va ser abandonat i venut a un grup promotor que, per sort, va cedir anticipadament l’edifici a l’Ajuntament per fer-ne un equipament públic, abans no esclatés la crisi de 2008.

L’Ajuntament el va rehabilitar i adequar gràcies als fons FEDER, fent-ne una coberta nova i sanejant les dues naus (els cups encara són els que hi havia quan va deixar la seva activitat vinícola). Es va posar a disposició del Vinseum perquè l’usés com a espai de reserva i per instal·lar-hi el laboratori de restauració. Amb tot i això, la situació de l’entorn i els actes de vandalisme a què ha estat sotmès generen preocupació. És un espai i una de les meravelles dels cellers que encara queden dempeus i que cal potenciar si de veritat ens creiem el lema “Vilafranca, Capital del Vi”.