Albert Virella, en el seu Vilanova i la Geltrú, sobre la qüestió que hem encetat en el primer article, la pugna entre el litoral i l’interior, apunta que apareix ben aviat: “l’any 1304 foren senyalats els límits de les divuit vegueries que comprenia aleshores el territori del Principat de Catalunya”. La vegueria de Vilafranca ocupava des del Gaià fins al Llobregat, des de la mar fins a Santes Creus, i tots els termes municipals de l’actual Garraf hi quedaven inclosos. Però just el 1337, seixanta anys després de l’atorgada carta pobla de Jaume I a la Vilanova de Cubelles, “els homes del terme de Cubelles [que] depenien del batlle reial de Barcelona es negaven a acudir a Vilafranca a formar host…”. I el 1341 es reconeixia “als homes de Cubelles, Vilanova i la Geltrú el dret de no haver d’acudir als sometents cridats pel veguer de Vilafranca”. Aquesta resistència a dependre de l’autoritat del territori interior va seguir igual fins al segle XIX, amb la creació dels partits judicials, i fins que Vilanova aconseguí ser cap d’una d’aquestes divisions administratives. Aquestes divisions, els partits judicials, prefigurarien –si més no, en aquesta zona– les futures comarques. Escriu Puig Rovira a Vilafranca i Vilanova, “el 1834, mig any després de fer-se la divisió territorial d’Espanya en províncies (…), es van crear els partits judicials”. Un d’ells va ser el de Vilafranca, que comprenia la totalitat del Penedès, més el territori de Garraf. Uns anys després, el 1868, neix l’actual partit judicial de Vilanova, “segregant els municipis que el formen, de l’antic partit judicial de Vilafranca (…) –i rebla l’autor–: aconseguir un partit judicial propi va ser una de les victòries polítiques d’una burgesia dinàmica i emprenedora que aleshores residia i regi a Vilanova (…). Aconseguir-lo va representar el reconeixement de la categoria de Vilanova, que amb el seu progrés superava la capital del [vell] partit judicial on pertanyia. La creació del partit judicial va ser, sens dubte, una causa de rivalitat amb Vilafranca, que es va sumar a algunes altres. La dinàmica d’ambdues ciutats al segle XIX és molt diferent”.
Ho va continuar sent durant el segle XX i sembla que segueix sent-ho al XXI, cosa que deu estar en la base de les raons d’aquesta productiva dialèctica històrica, litoral-interior; i la dialèctica, diuen, és en la base del progrés.
