Hi ha persones que tenen la percepció que decideixen molt del que passa a la seva vida i n’hi ha altres que creuen que són les circumstàncies, els altres o el destí, els que determinen en bona part –en lloc d’elles– com transcorre la seva vida. El cas és que si experimentem amb aquesta idea, de fins on som realment els dirigents del nostre dia a dia, podem anar descobrint pistes que ens poden dur a conèixer-nos millor i entendre com és que les coses han anat així.
Una de les dinàmiques per fer en grup en aquest sentit, i que a mi m’agrada especialment, consisteix a localitzar una corda llarga i gruixuda –de les de saltar a la comba– i, dirigint-la, traçar un dibuix a terra. Ens adonarem com n’és de significatiu –a nivell simbòlic, és clar!- el resultat…, si és que el relacionem amb el que ha estat el nostre comportament al llarg de la vida. I, a més, comptarem amb la perspectiva que tenen els que ens acompanyen en la vivència que, com nosaltres, es posaran davant del croquis que hem fet.
D’entrada, podem observar com davant d’una proposta aparentment tan banal, es tendeix a no pensar massa i aquest és, precisament, el secret de l’activitat. Cadascun dels assistents centra l’atenció en el que la intuïció, en més o menys mesura, l’empeny a fer. I es tracen línies rectes o es defineixen corbes més o menys sinuoses; s’obtenen creacions del tot abstractes o es reprodueixen itineraris de vies conegudes; es triga més o menys estona… També es pot observar que n’hi ha que acompanyen la corda amb el cos i que n’hi ha que es deixen portar per la corda; que n’hi ha que ho fan amb cara seriosa i que n’hi ha que se’ls escapa un somriure automàtic. Tot s’hi val perquè tant se val: l’objectiu és deixar-se portar i tot està bé!
I, com passa tantes vegades quan t’apuntes a l’experimentació lúdica, jugant jugant resulta que allò que semblava tan trivial no ho és tant. I s’acaba descobrint que, en realitat, decidir com es vol viure no és tan diferent de traçar un dibuix a terra.
