Acaba una festa major excepcional que començava el 28 d’agost amb la cançó estrenada durant el pregó Cant per a Vilafranca. Un cant i una festa que començava amb aquestes paraules emocionants:
“Som aquí esperant sentir els carrers, omplir els balcons, acariciem la VIDA amb LLIBERTAT de ser qui SOM, pels que HI SÓN i PELS QUE NO… Deixem brollar l’AMOR.
Celebrem-nos des del cor que és festa major, la festa de tothom!”
Enguany, la primera festa major sense el meu pare, el Xavier Raventós, també sense el Roma, la Mònica Hill, el Guillem Noya, el Francesc Vizcaíno i malauradament molts més vilafranquins/es que estimaven la festa.
Per molts ha estat una festa major amb moments emotius i també difícils. Una festa major diferent per als familiars que hem patit una pèrdua i també per a la resta de vilafranquines i vilafranquins que han viscut una festa excepcional, en què la pandèmia ha obligat a repensar i a readaptar els actes en uns formats sense precedents.
Hem tornat a sortir al carrer, a participar en els actes reformulats a diferents espais i a l’aire lliure, de manera respectuosa amb la normativa vigent i adaptada a la “realitat covid”.
I, malgrat els aforaments limitats, gràcies a l’esforç dels administradors/es i l’equip tècnic de Cultura de l’Ajuntament, s’ha mantingut el caràcter popular de la festa major de Vilafranca.
Amb totes les garanties sanitàries hem escoltat el toc de matines, hem olorat pólvora, hem ballat i gaudit amb els balls, els versos dels diables, els falcons i els pilars de les colles castelleres…
Gràcies per fer possible una festa major impensable fa uns mesos i, sobretot, gràcies perquè, malgrat totes les adversitats, l’hem celebrada nosaltres i sobretot per ells, que tant estimaven la festa i la cultura i ara no hi són, però els hem tingut presents a cada moment i en cada acte.
Xavi Raventós
Vilafranca del Penedès
