No solc llegir gaire assaig si no està relacionat amb llengua i literatura, més que res per manca de temps, perquè no pots llegir tot el que t’agradaria i, doncs, has de triar. Però tothom m’havia parlat tan bé del llibre Sàpiens (Edicions 62, 2016), subtitulat Una breu història de la humanitat, del professor i doctor en Història Yuval Noah Harari (Israel, 1976), que he aprofitat l’estiu per llegir-lo i us asseguro que no me n’he penedit gens, tot al contrari, l’he trobat tan interessant que no em puc estar de recomanar-vos-el, si encara no l’heu llegit. M’ha interessat i m’ha enganxat per raons molt diverses, com ara la capacitat de síntesi (tota l’obra n’és una bona mostra, però l’epíleg –p. 579-580– n’és la culminació) i de qüestionar-s’ho tot que té l’autor, la qual cosa estimula la nostra imaginació, com apunta ell mateix (p. 576), i ens fa més humans, hi afegiria jo. Perquè el llibre, com deixa clar el subtítol, és això, la història de la humanitat des dels orígens més reculats fins als nostres dies. També m’ha interessat pel didactisme, ja que aconsegueix que qüestions d’allò més complexes ens resultin comprensibles i assequibles com mai no ens hauríem pensat, gràcies al seu estil planer i gràcies a un ús esplèndid de les comparacions. N’he seleccionat molts exemples, però només n’he triat un per raons d’espai: “Per això, qualsevol intent de definir les característiques de la societat moderna és com definir el color d’un camaleó. De l’única característica que podem estar segurs és del canvi incessant” (p. 509). Com aquesta, un bon grapat més, totes dignes d’un bon literat.
M’ha interessat pel rigor del conjunt i pel respecte per les diverses teories que hi poden haver sobre un fet, un personatge, un període històrics concrets, que corroboren l’extensa i variada bibliografia final (p. 581-601), així com els quadres-resum, els mapes i les imatges que acompanyen el text, també documentats amb detall (p. 602-604). M’ha interessat per l’originalitat de l’estructura de l’obra, dels enfocaments, dels exemples posats i encara pels tocs d’humor, en alguns moments d’ironia i tot, que l’autor hi ha sabut posar i que en fan una lectura molt més amena. També n’he seleccionat un bon nombre d’exemples, però em limitaré a transcriure’n un: “Els joves estan cada vegada més eximits d’obeir els adults, mentre que als pares se’ls atribueix la culpa de qualsevol cosa que vagi malament en la vida del seu fill. La mare i el pare tenen gairebé les mateixes possibilitats de ser absolts en el tribunal freudià que els acusats d’un judici estalinista” (p. 504-505).
I hi podria afegir molts altres aspectes que me n’han agradat, que m’han fet rumiar, que m’han fer veure les coses d’una manera diferent, però només n’hi afegiré un: la magnífica traducció d’en Marc Rubió (Barcelona, 1968), que fa que puguem llegir l’obra com si hagués estat escrita en català, cosa que sempre és d’agrair, i més en un volum de més sis-centes pàgines.
