Conversa entre un senyor gran i una noia jove durant un matí d’un dia d’aquest mes de setembre. Són en un cafè i sembla que gaudint d’un moment de relaxació en complicitat:
–I… si no és ara… quan ho faré?… Res!… que ara és el moment! –diu l’home.
–Ho dius amb aquesta mena de pressa perquè ets gran, oi? –pregunta la dona.
–No. Ho dic perquè és una cosa que em fa il·lusió fer i no vull que me’n passin les ganes. I també perquè hi ha una espècie de veueta que em diu que no deixi passar l’ocasió –argumenta tot reflexionant.
–Ja… –deixa anar amb cara de no donar-hi massa crèdit la jove.
–Però a mi això sempre m’ha passat. Quan he vist clara una opció, m’hi he llançat. A tu no et passa? –qüestiona ell.
–No –respon ella amb certa sorpresa al rostre.
I el cas és que em va agradar sentir aquest diàleg perquè si una cosa he après des que treballo amb persones d’edat avançada és que “ara és el moment” és un revulsiu, es tingui l’edat que es tingui. En una ocasió, una dona molt gran em va dir que si tenia una inquietud, la dugués a terme sense pensar-m’ho massa; perquè –explicava– si no ho feia, tard o d’hora me’n penediria. Potser seria al cap de molts anys i sense venir a tomb perquè –m’advertia– la frustració sempre passa factura. N’estava tan segura del que deia des de l’experiència i el bagatge que la precedia que no vaig tenir dubte que aquella era una certesa que calia tenir en compte.
És per això que des de fa més d’una dècada procuro viure des d’aquest particular sentit comú i, al cap dels anys, he interioritzat un tipus de consciència que em fa entendre que és una manera sàvia d’introduir qualitat de vida a un dia a dia que té els al·licients allà on els decidim trobar.
Si jo soc capaç d’identificar les meves necessitats i les materialitzo de seguida que puc en forma d’accions –sense excuses i fugides d’estudi–, sé que fruiré millor amb la vida.