En la carta de la setmana passada feia una reflexió al voltant de la crisi d’autoritat.
Apuntaré algunes de les causes d’aquesta manca d’autoritat:
a. La lluita partidista pel poder justifica qualsevol actuació per tèrbola que sigui: la deslleialtat institucional, la irresponsabilitat d’alguns líders, la impunitat, les falsedats…
b. La perversió de les funcions dels diferents poders de l’Estat fa que sigui la “justícia” –altament polititzada– la que pren decisions que correspondrien a l’executiu: l’obertura dels locals d’oci, sobre les vacunes…
c. Les diferències entre els membres dels executius, formats en coalició i amb diferents sensibilitats, fa que desacreditin el que hauria de ser una acció homogènia.
d. La por a contradir la ciutadania per una possible pèrdua de vots fa que els polítics no siguin clars en les seves decisions, fa que els “tremolin les cames” si han de renyar els seus electors. Si a aquest fet afegim la por d’equivocar-se, llavors la paràlisi es fa exasperant.
e. El qüestionament de l’acció policial en l’intent de mantenir l’ordre públic per part d’alguns polítics. La fiscalització de protocols d’actuació no ajuda a mantenir la professionalitat de la policia, alhora que atia la provocació per part de determinats col·lectius. I això no vol dir “barra lliure” a la repressió.
f. L’accés a la informació i l’excés a ella generen un estat d’opinió massa fragmentat en el qual cadascú té la seva pròpia veritat i la seva fórmula per solucionar els problemes econòmics, educatius…
g. La marginalitat i l’exclusió social a què es veuen sotmesos amplis sectors de la societat, en especial el jovent, amb contractes precaris o simplement sense feina, tampoc ajuden a la inclusió social i a la definició d’un projecte de vida.
Rafa Higueras
La Granada
