Aquesta és una carta crua però necessària. Quant pagaries tu per no haver-li de treure la merda del cul a un avi o àvia, encara que fos el teu pare o la teva mare? Quant estaries disposat a pagar per no haver-te de trobar mai en la tessitura que te l’haguessin de treure a tu? Us heu trobat mai en alguna d’aquestes situacions? Heu pensat mai que us hi podeu arribar a trobar? Mentre no s’inventi el fàrmac perquè els avis no caguin –i dic els avis amb tot el respecte i la consideració perquè són ells els dependents–, sabeu qui fa aquesta feina?
A part de les residències, en la majoria de casos recauen en unes dones anònimes, a qui tots hem vist acompanyant-los o empenyent el seu cotxet pels carrers; unes dones baixetes i morenes de parla melosa i fluïda, dones equatorianes, bolivianes, hondurenyes…, també magrebines. Són elles les encarregades d’acompanyar-los les 24 hores del dia amb 36 hores de dret de descans setmanal. Són elles les que suporten el caràcter agre o les preguntes reiterades o els desvaris. Són elles les que també li treuen la merda del cul. I són elles les que s’enfronten sovint a la desconsideració i al menyspreu, quan no al regateig indigne del que diu la llei en matèria de drets laborals.
Sí, són elles, “les panxites”, com se les anomena amb aire hipòcrita de superioritat, les que estan aguantant les deficiències del sistema públic pel que fa a la dependència, les residències i els centres de dia. Per a totes elles, el meu reconeixement i la meva gratitud.
Rafa Higueras
La Granada
