Desconcert i desconfiança

La vida és canvi constant. Potser fa uns anys no ho era tant, però ara deunidó. Fa encara no dos anys, la vida se’ns va trasbalsar a tots de dalt a baix. I no ens n’hem recuperat, ni fa la sensació que a la curta puguem tornar a anar per tot arreu sense mascareta, sense por de contagis, sense confinaments més o menys llargs, sense punxades al braç. Sempre apareix una nova variant, hi ha una nova onada, un nou brot, rebrot o recontrabrot, i ara els confinaments duren deu dies, ara en duren set, ara cinc; o no calen, si tens la vacunació feta, encara que hagis tingut algun malalt a prop. Ara obliguen a fer PCR, ara amb els poc fiables d’antígens en tens prou, o tan sols ho deixem en una recomanació. Ara confinen una classe amb un únic cas positiu, ara en fan falta cinc perquè sinó, tindríem tots els escolars a casa i el país encara més de cap per avall. Ara fa falta el certificat covid per entrar a qualsevol lloc, ara et diuen que ja no cal. Ara, de nit tots a casa, ara ja podem sortir; ara em trec la mascareta al carrer, ara me la torno a posar. I així anar embolicant la troca, tenint el personal entretingut, amb unes autoritats sanitàries que van a les palpentes, assaig-error amb la societat com a conillet d’índies, fent equilibris entre el que consideren recomanable per a la salut, mirant que l’economia no s’acabi d’ensorrar i que la població no se’ns revolti. I l’autoritat moral dels nostres dirigents, cada cop més enfonsada.

Amb aquestes, quan apareix la bona nova que ens trobem amb els nivells d’atur més baixos des de fa qui-sap-lo, no ens fa ni fred ni calor. Les bones notícies… ni s’agafen amb entusiasme, o bé s’entomen amb desconfiança, o fins i tot amb el recel de saber que els números es poden manipular fàcilment i donar a entendre una cosa per l’altra segons l’interès de l’informant. Que hi ha menys persones aturades? Enhorabona. Que ara s’apugen els sous als pensionistes i s’actualitza l’IPC als salaris? Excel·lent. Però ni les empreses han recuperat els nivells precrisi de la pandèmia, ni les famílies tenen poders adquisitius equiparables amb l’increment de preus insostenible que està havent-hi des de fa mesos, principalment en els subministraments energètics i en tot el que en penja; que és pràcticament tot. De fet, fa molts anys que les rendes més baixes –sí sí, els que pitjor ho passen– perden poder adquisitiu. Vivim en uns contextos en què costa aferrar-se a l’optimisme.