Desafecció política

Hi ha una creixent desafecció, gairebé desengany, respecte de la política i els seus actors. Una de les raons clares de la desafecció és la percepció de les dificultats que hi ha per tal que es resolguin els problemes, i això fa que els governs semblin incompetents. La gestió de la COVID en pot ser un exemple, tal com apunta el filòsof Jordi Pigem, en el seu darrer assaig, parlant del “sotrac existencial, econòmic i social causat per les mesures contra la COVID”. I ja es veu a venir que la temptació que tindran els governs un cop s’acabi és tornar a fer el que feien com si no hagués passat res.

Sabem per experiència que tot procés de canvi requereix temps i esforç. Necessitem desesperadament sentir que el poder polític és a les mans del poble, però tot son entrebancs, i interessos partidistes. Al Penedès fa disset anys, la PVP va iniciar una petita revolució social, una proposta clara i concreta, cap a la sobirania territorial: el desenvolupament sostenible, l’equilibri territorial i la preservació del medi ambient, amb la posada en funcionament del seu corresponent Pla parcial territorial de planificació; i una Vegueria desplegada amb tots els serveis territorials, a les quatre capitals penedesenques.

Ara bé la desafecció amb el membres del govern de la Generalitat i amb els parlamentaris en general és màxima: des de fa més de 15 anys que la Comissió de Política Territorial del Parlament va instar al Govern a crear un àmbit funcional del Penedès; fa 12 anys de la seva aprovació per unanimitat de tots els partits, i en fa 8 del Decret per desplegar-la. Però seguim sota la normativa de tres plans territorials parcials que ens són aliens i que no responen a la nostra realitat. Ser humiliat parteix de la violència del qui vol ser poderós. La humilitat es comprèn des de l’amor. Ser humiliat és la submissió.

Fèlix Simon

Santa Margarida i els Monjos