De la mort pel virus, d’una possible guerra al costat de casa, del terrorisme i del canvi climàtic, a les collonades i la festa. Una bona part de la humanitat ha triat passar de tot. Triomfen les cantants llatines de pit i cuixa, futbolistes mercenaris, polítics de vol gallinaci, funcionaris que cobren sense pencar, màfies de tots els colors, monarquies dissipades, oci nocturn (els prostíbuls, què són?), capellans pederastes, droga, inseguretat, botellots, videojocs, sèries i apostes on line, hipotètics jocs de neu el 2030, empobriment dels legals que cotitzem sempre i un munt de gent amb pretensions de viure per la cara al crit de: “que paguin els rics!” (vas bé, cirerer). I de Catalunya, no vull ni parlar-ne. Al final, les fites que acabaran passant a la història seran el Barça, la rumba, el 3%, el matriarcat antisistema i el free welcome.
Sabeu què? Pel que em queda de ser al convent… no m’hi vull encaparrar. Ja he pagat prou fantas a massa penyes de paràsits i vividors.
Post baby-boomers, ja us ho fareu. No teniu excuses, nosaltres vam rebre la postguerra com a herència i molts hem treballat i cotitzat des dels catorze anys. No crec que això us apassioni. Vosaltres esteu prou empoderats i us hem pagat, amb les nostres cotitzacions, una bona part de les vostres lluents orles universitàries, amulet per començar a buscar feina als vint-i-tants. En tot cas, alguns, penseu-vos-ho abans de fer comandes a la cigonya d’Amazon-París.
Joan Pes Castell
Sant Sadurní d’Anoia
I vam hever de fer la mili, si o si.