Darrerament la literatura russa compta amb bones traduccions al català. Avui us vull parlar d’un llibre que us arrossegarà com una ràfega de vent mentre camineu pels seus versos. Quan escampi de Boris Pasternak (1890-1960) tanca l’obra poètica d’aquest escriptor, que la majoria coneixem per la seva famosa novel·la El doctor Jivago, i molts per la versió cinematogràfica de David Lean del 1965. Aquesta obra, en rus i català l’han traduït E. Miralles i R. San Vicente i l’ha editada a1984poesia.
L’obra primerenca de BP està marcada pel simbolisme, el futurisme i l’acmeisme, que li farà conèixer l’amiga i poeta Anna Akhmàtova. BP va ser proposat més de vuit vegades per al Nobel, per la poesia i la novel·la El doctor Jivago. Se li atorgà l’any 1958. Les autoritats russes el van pressionar perquè hi renunciés, i va començar la repressió sobre ell i la família. Finalment declina l’honor. Diu en un poema: “jo he fet que el món sencer plorés per la bellesa de la terra del meu país”.
Els eixos claus del llibre són el temps i la natura, però la força emocional la gaudireu en la manera espectacular i bella de desplegar-los, tot creant una poètica única. Anireu llegint el seu pensament sobre l’art (El fi de l’art és entregar-se, no l’èxit), la música (fins el cor de les llàgrimes, el cant que ha escrit Txaikovski / per al destí de Paolo i Francesca), la vida, la ciutat i també la naturalesa russa que s’obre com un ventall: immensa, inabastable, quotidiana. I al costat l’amor, les estacions de l’any, el vent, la tempesta, la presència omnipresent del blanc de la neu a l’hivern (ser eremita mentre neva) i els camps de blat ben ordenats com taulers d’escacs a la primavera i l’estiu. El gra, els til·lers, els pallers, les isbes, la vida senzilla tocant el bosc, la recollida de bolets, mostren una deliciosa quotidianitat que palesa el panteisme de l’obra.
Els camins de la vida que corren vers on volen anar humanitzen l’obra, amb la malaltia del poema l’Hospital; o el poema Bacanal dedicat a Maria Stuart, obra de teatre de Shiller, o el dedicat al poeta admirat Blok, o les dones del camp rus (una colla de gent coneguda visitava les noies… les dones més grans, excessives, bramaven indignades)… En fi, un devessall d’humanitat serenament recollida en cada estrofa.
Esperit, pensament, vida (tu viu i prou) és el que ens ofereix i ens captiva, amb una veu propera, entendridora, canviant, que s’omple d’eloqüència silenciosa i passa, i t’eleva l’esperit, mentre llegeixes en la maduresa dels seus versos.
