Fins ara la guerra a Ucraïna ha provocat tres milions de desplaçats. Tres milions de persones, majoritàriament dones i infants, que fugen de les bombes i l’assetjament de l’exèrcit rus. Es tracta, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, d’un dels èxodes més ràpids dels últims 40 anys. Europa s’hi ha bolcat com mai; els ucraïnesos des del 2017 que poden viatjar per la UE durant 90 dies sense visat i per això la UE ha aplicat una política de fronteres obertes que permet als refugiats poder ser acollits arreu sense haver de patir a l’hora de travessar fronteres. En paral·lel, la invasió russa a Ucraïna ha despertat una onada de solidaritat sense precedents entre la ciutadania europea.
L’asil i la solidaritat a tot aquell que fuig de l’horror d’una guerra o travessa fronteres per buscar una oportunitat haurien de ser inherents a la condició humana. L’obertura de fronteres que fa ara la UE és com el règim internacional d’asil hauria de funcionar sempre, deixant passar i acollint tots aquells que escapen de guerres i conflictes. Per això que dol tant veure les diferències entre aquesta crisi de refugiats i les moltes altres que ha viscut (i viu) l’antic continent. Fa mal veure com, aquest cop sí, els refugiats són benvinguts, perquè són europeus, “són com nosaltres”. Colpeix sentir ara segons quins dirigents polítics dir que esperen amb els braços oberts els ucraïnesos, quan només fa un grapat de mesos deien no poder acollir els que arribaven del Pròxim Orient o de l’Àfrica.
És el paradigma d’aquesta doble vara de mesurar d’un continent que sovint diu una cosa i en fa una altra. Només cal fixar-se en els centres d’internament d’estrangers, en la tanca de Melilla o en tots els camps de contenció que la UE ha construït i finançat a Grècia (Lesbos, Samos…) des del 2015. Autèntiques presons de refugiats que no tenen cap altre objectiu que blindar les fronteres europees; espais infames on malviuen sense condicions de cap mena milers de persones que, com les d’Ucraïna, fugen de la guerra de Síria, de Gaza, del Iemen, de Birmània o d’Afganistan, per anomenar-ne només algunes.
La hipocresia d’occident amb les persones refugiades fa mal.
És el que va passar a Argelers, França, amb els nostres republicans. Allà els guardians eren senegalesos al servei dels gendarmes. La Història es repeteix.