Cada vegada que explico en públic les darreres dades científiques sobre la nostra actualitat climàtica, em trobo davant del mateix sentiment general de rebuig o d’incredulitat. Sembla que ningú està disposat a acceptar una realitat que té cada dia davant dels seus ulls; una realitat de masses glacials que desapareixen, països sencers que es desertifiquen i fenòmens meteorològics d’una violència sense precedents. Els organismes responsables tampoc estan disposats a explicar la situació a la població. Ni tan sols els mateixos científics volen insistir més en la urgència de no superar els +1,5° de temperatura perquè això ja sembla fora del nostre abast i exigeix un canvi radical de tot el sistema socioeconòmic. Sembla que a la majoria de nosaltres ens preocupa menys que la humanitat es pugui extingir, al costat del 50% de totes les espècies, que no pas haver de canviar els nostres hàbits i model de vida. Res d’extraordinari, d’altra banda, si ens atenim al funcionament del nostre cervell.
El canvi climàtic s’ha convertit en una paraula inconvenient; només pronunciable quan és vist com una oportunitat. Podem parlar del gran negoci de les renovables, de les subvencions de la Unió Europea, dels beneficis de les asseguradores davant dels estralls ambientals, dels nous mercats de futurs climàtics…, però no podem explicar que estem davant d’un fenomen global d’alteració de tots els sistemes de la Terra, que és incompatible amb la vida i està avançant a una velocitat imprevista per la ciència, un fenomen caòtic, molt proper a fer-se irreversible, que afecta ja milions de persones i que pot provocar milers de milions de refugiats climàtics en els pròxims anys.
Existeix una enorme distància entre aquesta realitat climàtica i el discurs polític, que és la mateixa que existeix entre les necessitats dels canvis i la voluntat d’assumir-los per una gran part de la població. Dirigents polítics de la vàlua de Barack Obama o Àngela Merkel poden ser dos exemples de la dificultat d’enfrontar-se als gegants del petroli, de la indústria agroalimentària o de l’automoció. Estem atrapats en un bucle d’interessos corporatius, econòmics i socials que no ens permet reflexionar sobre la impossibilitat de seguir creixent i orientar les nostres vides en una altra direcció. I, tanmateix, no podem resignar-nos, si volem donar una oportunitat a les properes generacions. Per difícil que sembli, hem d’abandonar la creença que nosaltres no podem fer-hi res o que ja és massa tard. De fet, només ho podem fer nosaltres. Per això és una enorme irresponsabilitat política no explicar la realitat climàtica a la població, encara que molts no la vulguin saber.
