El Corpus és la festivitat que conté el més alt grau de sincretisme. Amb aquesta festa l’Església celebra el dogma del cos de Crist transsubstanciat en pa i vi. El Corpus assumeix la celebració de les cerimònies amb què es commemorava el cicle de l’any agrícola. El dogma va ser decretat per Urbà IV i elevat a celebració principal de l’Església el 1264. D’entre les sàvies doctrines sincrètiques dels pares del cristianisme, aquesta va arribar a ser la més espectacular. Parlem de sincretisme perquè en el Corpus es van harmonitzar les festivitats de la collita dels cereals, “pel juny la falç en puny”, amb la perillosa ─pels seus antecedents pagans─ idea de la corporació d’un déu en els aliments sagrats. A la forja de la festa va participar-hi l’erudició de Francesc i Clara d’Assís, i Tomàs d’Aquino. En l’espectacular processó de la commemoració de l’eucaristia van convergir-hi avials litúrgies, pòsits de remotes doctrines: imatges d’éssers gegantins, bestiari fabulós, representacions mimades compendi d’ancestrals litúrgies, exercicis de joglars i tutti quanti d’antics cultes. Per a tot aquest entramat teològic i dramàtic es va haver de construir una narració, un libretto comprensible per a la majoria de la població. Aquest guió escènic va ser compost a l’empara del Concili del Laterà IV on a part de l’arriscat Dogma sobre la transsubstanciació del cos de Crist, va ser cridada la croada contra els càtars. No passà gaire temps, però, que sorgissin discrepants negant tan sorprenent afirmació. Va ser aleshores, seguint també la pràctica humana de recalcar una afirmació recent amb miracles o prodigis anteriors, quan van donar-se a conèixer extraordinaris esdeveniments precedents al decret Papal. Dos d’aquests miracles van tenir lloc en el món mediterrani. Un a la corona Catalanoaragonesa, i el següent als Estats Pontificis. Per aquells dies del segle XIII, el rei Jaume I seguia obstinat a consolidar el domini sobre el territori del futur Regne de València. Al castell de Xiu, a Llutxent, es lliurava batalla contra Al-Azrac, últim dels moriscs resistents a la conquesta cristiana. Berenguer d’Entença havia de dirigir la batalla i ordenà a un sacerdot de Daroca, ciutat aragonesa, que celebrés missa. En aixecar el sacerdot els corporals on es guardaven sis hòsties, observà que estaven tenyits de sang. L’hòstia havia mostrat ser el cos de Crist i, per manifestar-ho, havia sagnat. Després de la victòria sorgí la disputa d’on serien custodiats els corporals, que es va resoldre pel judici de Déu: van col·locar el drap tacat sobre una mula i van deixar que anés al seu albir. Després de diversos dies, l’animal va caure mort a les portes de l’església de Sant Marc, a Daroca.
