El següent miracle va tenir lloc a Bolzano, al Sud Tirol. Diu la tradició que en aquells dies un sacerdot de Bohèmia −República Txeca− anomenat Pere de Praga dubtava de la veracitat de la transsubstanciació del Cos de Crist. De tornada del pelegrinatge a Roma, Déu se li va manifestar: quan celebrava la Santa Missa a Bolzano, els corporals de l’altar es van tacar amb la sang que va emanar de la sagrada forma. La notícia va arribar a orelles del Papa, que es trobava a Orvieto −regió d’Umbria− i va demanar que li portessin els Corporals. La venerada relíquia va ser portada en processó d’una població a l’altra i el Pontífex, en contemplar el miracle, va mostrar-lo a la població. Com curiosament es pot observar, en les dues ocasions el miracle primer es consuma en una localitat, Llutxent-Bolzano, per tot seguit fer viatjar els corporals tacats a una altra, Daroca-Orvieto. Un pot creure que aquells a qui s’encomanà donar publicitat al nou dogma van entendre que la festa requeriria una exhibició multitudinària, i què millor per a aquesta exhibició que un seguici processional. Seguici que potser era inspirat en la doble realització del miracle: el lloc on s’obrava i el posterior trasllat del desenllaç a un altre. Això, si no ens arrisquéssim a concloure que la posada en escena del dogma, fos la inversa: que el “format” dels miracles prengués la configuració dramàtica del que seria la posterior posada en escena. Tot podria ser. Sembla obvi que els dramaturgs comissionats per a la posada en escena de la comprensió del dogma de la transsubstanciació i la seva acceptació universal van deduir que no n’hi havia prou amb una posada en escena en l’àmbit del temple, a l’estil de misteris i altres dramatitzacions religioses, advertint que es requeria una altra mena de teatralitat, es requeria el format de l’espectacle de carrer; un format a la manera dels fastos dels panteons de les religions antigues, de les quals al segle XIII encara se’n conservava memòria, i de les parades d’entronització de reis o processons victorioses. I així va néixer l’espectacular processó del Corpus. Una festivitat i la seva posada en escena que havia de significar la submissió de les classes i jerarquies civils a la fe i obediència de l’Església. A tal efecte totes aquestes classes, representades amb els seus emblemes, banderes, patrons i advocacions ancestrals, sumades a totes les jerarquies en ordre, també amb els seus emblemes i banderes del poder terrenal, evolucionaven davant el símbol del dogma més abstracte de l’Església: la transsubstanció del cos de Crist en el pa i el vi. Una espectacular posada en escena que encara avui sorprèn aquells que tenen la sort de poder contemplar-la en alguna de les ciutats on continua celebrant-se amb tota la pompa i aparat del teatre renaixentista.
