L’habitació 103, de Miquel Cartró, publicat per Neopàtria, és un acte de creació a partir de la malaltia covid-19, que ens ofereix una poesia diferent, plena d’una força poètica suggeridora, profunda, íntima, universal, que us emocionarà. Des del seu jo més profund dialogareu amb l’universal que ens agermana.
És a l’hospital, que brolla el llibre, el fil conductor del qual és la fragilitat humana davant la malaltia, però també és un cant a la vida, a la força personal i a l’alteritat: és un agraïment profund a l’estimació i al suport que rebem dels altres.
L’anàlisi dels fets, de les pròpies vivències, amb un home sensible socialment com el Miquel, fan que sigui conscient que hem perdut la intimitat, i que una minoria ens controla amb el gran poder de la por.
Hi ha coses positives en les crisis com la descoberta de l’alteritat, el bàlsam dels petits detalls, el potencial de les mirades sobre la mascareta, “fars d’ulls vermells per damunt de les màscares”, el costat bo de les noves tecnologies i, evidentment, la sexualitat enyorada de l’altra (ungles vermelles, cabells, i el món oníric amb somnis luxuriosos), o bé la tendresa, “si em dones la mà, se’n va la foscor/ i una llum pletòrica m’acarona”. I com un apunt d’alegria i d’esperança sona Einaudi, Vivaldi… mentre la natura floreix, reneix, i la vida s’escampa, “pampallugues de vida: l’ofec amaina…”, des d’un escenari al fons del qual hi ha el pas del temps.
I tot ens és dit des del jo poètic que senyoreja en el llibre, que ara se sent “esmaperdut, compungit”, i observa la veu interior (“l’experiència davant l’abisme… viure és sobreviure”). I vet aquí que la profunditat del vers i el missatge de la frase es potencia dins de l’estrofa, i apareix el contingut més transcendent, que s’alimenta en la combinació dels mots en el vers ara breu, ara llarg.
Cal que ens fixem en els títols dels poemes, on trobarem el títol del llibre, però, si observem atentament, a vegades veurem que el títol de l’esquerra de la pàgina fa un joc de contrastos amb el de la dreta (Primavera –Tristesa / Silenci-Diàleg, Angoixa-Compromís…) i alguns poemes llargs es vesteixen amb aires de prosa, per narrar la seva història de malaltia que ha estat la de molts. El diàleg, doncs, amb un mateix ha esdevingut art i creació, el substrat poètic de les paraules. Estem davant la pròpia conversa amb els propis versos.
La humanitat, el dubte, la por, la malaltia, la salut trencadissa, la tendresa, el sexe (la mirada eròtica amb imatges encriptades)… han anat relligant la bellesa de l’obra, que heu de llegir.
