Recordàvem la condició humana de la mà del professor J. Carles Mèlich, dialogant amb l’Anna Punsoda, filòsofa i periodista d’una UB molt bé representada al VilaPensa. Conversaven sobre desitjos que moltes vegades no són autònoms. No sempre, “si vols, pots”, a una societat del benestar que no prepara el jovent per un món millor, sinó per la satisfacció immediata dels desitjos… Però la fletxa del temps continua tan inexorable com la condició humana: Finlàndia i Suècia demanen amb urgència incorporar-se a l’OTAN, davant l’amenaça d’un os polar i nuclear. I l’impacte mundial de la guerra, pujada de preus als aliments i combustibles mentre l’escalfament planetari reclama consensos internacionals. Vivim un present que anticipa el futur: el Catalangate i l’amenaça de Pegasus denunciada per A.I., a un planeta cada cop més vigilat i controlat pels algoritmes, on es persegueix la dissidència i s’assassina periodistes; les últimes, dues mexicanes i una palestina. I els relats que justifiquen l’assassinat de dues catalanes al Pakistan o que als Estats Units l’Associació Nacional del Rifle conservi el fervor institucional. I el Bribón salpant de nou “viento en popa, a toda vela”. Davant de tan dramatisme i impunitat, només resta el consol de la filosofia i la serena reflexió d’un peripatètic per a tots els públics: “Pareu el món que baixo!”. Sí, la fletxa del temps però també la sensació d’etern retorn, quan el relat s’imposa a la realitat. Però també el VilaPensa recordava que clàssics com Plató, l’estoïcisme o les tradicions orientals podrien suggerir una relació diferent amb desitjos i passions, en pro de la felicitat plena, associada a una presumpta condició noümènica o divina. I la seva transmissió, sovint androcèntrica i patriarcal, com sabem els que vam ser educats en el nacionalcatolicisme: Por el Imperio, hacia Diós…
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
