Contemplar les imatges de la frontera de Melilla em provoca dolor i vergonya. Dolor profund perquè són éssers humans que s’hi amunteguen com si fossin mercaderies. Dolor de l’ànima que s’encongeix davant de tanta brutalitat per part d’uns agents que representa que són servidors de l’ordre públic.
Vergonya com a persona civilitzada que pensa en la sort que ha tingut de néixer –com deia Pau Donés– en la “cara buena” i no a la mala. I conscient d’aquesta sort, contemplo i denuncio que la immigració no és més que una mena de “justícia poètica” que fa que les diferències de nivell de vida tendeixin a igualar-se.
A aquestes persones tan dignes i “estupendes” que s’indignen davant la crisi migratòria i les allaus humanes, i que clamen perquè es quedin al seu país, jo els pregunto: “I tu què faries si haguessis vingut al món en un país com Mali, el Sudan o Gàmbia, i la vida et negués la dignitat? Què faries si no poguessis alimentar els teus fills?
Els països rics tenim un deute històric amb els pobres. A què es deu el desenvolupament occidental sinó al colonialisme dels segles XVI-XVIII i a l’imperialisme i al capitalisme salvatge del XIX i XX? Acceptem combustibles, aliments o matèries primeres d’aquests països, i, en canvi, rebutgem persones. La immigració no és més que la infanteria de l’exèrcit dels perdedors de la història, que intenta compensar el gran desequilibri mundial en el repartiment de la riquesa.
Resti tranquil·la la consciència del president Pedro Sánchez, tan comprensiu amb la bàrbara actuació de la policia marroquina al servei del nostre soci preferent del nord d’Àfrica, que ens permet externalitzar la frontera al preu de 37 morts de persones innocents.
I no soc tan beneit de clamar per mesures utòpiques com l’obertura de fronteres. No podem ser tan cínics, seria caòtic. Però mentre no es contemplin les veritables causes de les migracions (la desigualtat i la desesperació), continuarem assistint a tragèdies com la de la setmana passada.
Rafa Higueras
Solidaris de la Granada
