Sembla que per fi hi ha un gran consens que per mitigar (compte, que no dic aturar) el canvi climàtic cal una reducció dràstica de les emissions de CO2. Però malgrat una reducció significativa el 2020 deguda al confinament per la covid, el cert és que des d’aleshores no han deixat d’augmentar, tot i els compromisos polítics.
No és gaire sabut que els gasos d’efecte hivernacle (GEH) s’acumulen a l’atmosfera i triguen fins a cent anys a desaparèixer. Per explicar el problema de forma gràfica, alguns experts fan servir la metàfora de la banyera. L’aixeta oberta aboca els GEH produïts per l’activitat humana a la banyera, i el desguàs seria la capacitat del planeta d’absorbir el CO2. Si l’aixeta raja més del que pot xuclar el desguàs, la banyera es desborda.
Fa ja una colla d’anys que estem amb la banyera desbordada, i encara que deixéssim d’emetre GEH demà mateix, el mullader és d’una dimensió tan gran que trigaríem dècades a reduir la temperatura fins a nivells normals. Per això parlem ara d’emergència climàtica.
Tothom entén què vol dir emergència, però sembla que quan hi posem climàtica al darrere el concepte perd tota la potència. Els científics fa anys que avisen de les conseqüències, i moltes són clarament visibles: fenòmens meteorològics extrems i més freqüents, sequeres perllongades, grans incendis, pèrdua de collites… I altres no tan visibles, encara que igual o més dramàtiques, com les caravanes de refugiats climàtics fugint de llocs on ja no es pot viure.
Però la societat, incapaç d’adoptar un altre model econòmic que no sigui el capitalisme i el creixement infinit, continua prioritzant l’economia per sobre de tot, i en el procés estem aconseguint que les condicions de vida a l’únic planeta habitable del sistema solar siguin cada cop més dures.
Calen mesures dràstiques. El creixement econòmic no és cap solució, ja que depèn de la producció de béns amb matèries primeres cada cop més escasses, i si no cuidem el nostre entorn, ni els més rics trobaran un lloc on viure en condicions mínimes. No podem continuar accelerant i pensant que la paret que s’acosta a tota velocitat desapareixerà en el darrer moment. Cal frenar-lo, i avançar a poc a poc.
No parlem de res impossible. Abans de l’auge del neoliberalisme a finals del segle XX ja vivíem a un ritme inferior i amb les necessitats bàsiques satisfetes. No es tracta, doncs, de tornar a l’edat mitjana, sinó de tornar a viure a un ritme sostenible. Una altra paraula que ha perdut el seu sentit.
