El Vendrell, vila de grallers

El Vendrell és considerada vila de grallers i un dels bressols de la música de gralla. I és que des de final del segle XIX i fins als nostres dies aquest instrument d’inxa s’ha tocat ininterrompudament a la capital del Baix Penedès. Evidentment, al llarg de tots aquests anys la gralla ha patit alts i baixos, amb èpoques daurades i altres de complicades, especialment els anys de postguerra i fins a finals de la dècada dels 60.

Diu Salvador Arroyo i Julivert a “Els grallers del Vendrell: dels primers noms a les primeres colles (1784-1926)”, publicat a Miscel·lània Penedesenca, 1996, que “els grallers vendrellencs han estat sempre sonadors que han gaudit d’anomenada i prestigi en el context folklòric de la Catalunya Nova”. En el seu treball Arroyo localitza i identifica fins a 40 sonadors i tambalers vendrellencs en actiu en el període comprès entre 1784 i 1926 i de l’època a cavall del segle XIX i XX es troba documentació que parla de “l’època de les divuit colles”.

Entre els anys 1880 i 1930 la gralla viu una època d’or. Jordi Quintana, coautor del llibre Jaume Vidal i Vidal: compositor i graller del Vendrell, explica que aquests són anys en què els grallers no toquen només a castells, processons, matinades o balls tradicionals, sinó que “fan totes les músiques de festes, toquen les tonades de moda, polques, havaneres, masurques, americanes o valsos… Es creà un repertori de música per a gralles que no es reduïa exclusivament al folklore tradicional i que incorporava peces del moment”.

… a la decadència

Ara bé, a partir dels anys 20 la gralla comença una progressiva decadència, segons Quintana “a causa del canvi de tendències musicals i de l’estil de vida. Van arribar els primers quartets i sextets de jazz, amb instruments nous i diferents. Les petites i noves formacions de cinc i sis músics, les orquestres de xarleston, resultaven més econòmiques. El graller com a músic de ballables anà perdent el seu lloc i els grups de grallers que quedaven van continuar tocant la gralla per acompanyar els balls populars i de castells”.

Aquesta etapa de decadència la documenta de nou Salvador Arroyo en un segon estudi “Els grallers del Vendrell: les colles de la Renaixença castellera (1926-1936)” on l’autor comptabilitza sis colles de grallers al Vendrell: “D’aquestes sis, podem dir que les dues primeres són formacions que apareixen documentades ja “en l’època de les divuit parelles”. Les dues segones són fruit de l’evolució de colles ja preexistents i les dues darreres són de nova creació”.

En aquesta etapa de decadència la gralla va perdent prestigi i molts músics la canvien per altres instruments per de continuar tenint feina. “Així doncs, alguns grallers van deixar la gralla per fer sonar el cornetí, el clarinet o fins i tot la bateria, en una època en què hi començava a haver ràdios i gramòfons i se sentien altres músiques”, apunta Jordi Quintana.

La Guerra Civil i la postguerra no fan res més que agreujar la situació, el graller no té cap mena de reconeixement ni social ni musical i el to de la gralla sovint es menysrprea. En aquest context, l’any 1952 Pere Català i Roca publica a Destino un article titulat “¿Está desapareciendo una institución tradicional?” en el qual es lamenta de la situació del món de la gralla i comptabilitza només quatre colles de grallers en tot el país, amb un total de tretze grallers i set tambalers, la majoria dels quals eren vendrellencs.

D’entre aquests tretze grallers en actiu hi ha Jaume Vidal i Vidal, “Carboner”. Ell serà, com veurem més endavant, una figura clau per a la supervivència de la gralla i la seva tasca com a graller, compositor i mestre de grallers serà clau per mantenir viu l’instrument i el seu so.

Deixant el cas del Vendrell a banda, la gralla es comença a refer a finals dels anys 60, quan el moviment casteller reviu i calen grallers per acompanyar-lo. Ho explica bé el luthier Xavier Orriols en un article de Jaume Rafecas publicat al suplement del concurs de castells de La Fura de l’any 2004: “No és cap casualitat, doncs, que el recent renaixement de la gralla sigui simultani, i fins i tot conseqüència, del gran floriment casteller que, sense precedents, es produeix a la dècada dels seixanta d’aquest segle (XX). I es dona un cas potser únic en la història de la música, que és el d’un instrument que cent anys abans havia experimentat notables perfeccionaments tècnics i ressorgeix amb la seva forma més primitiva, que és la gralla seca, sense claus, aquella que més agradava als castellers”.

Actualment al Vendrell hi ha cinc grups de gralles actius: Les Gralles del Baix Penedès, que són el grup degà i que foren creades l’any 1975 per Jaume Vidal i Vidal, “Carboner”; els Tocats de Canya, actius des del 1998; Els Mosquits, que van néixer el 2009; Els Aixarts, apareguts el 2012 i, finalment, els més recents, els Grallers de l’Aram, del 2019. Tots beuen d’una tradició forjada a les darreries del segle XVIII, des dels primers sonadors i tambalers que es coneixen a la vila, com Josep Nerons Ferrer (1734-1784), Francesc Martí Figuerola “Trip” (1833-1908), Josep Company i Puig “Capblanc” (1865-1946) o Macari Domingo i Tort “Macari” 81887-1969).

Pel que fa als grups de grallers més destacats al llarg de la història vendrellenca, i recorrent de nou als estudis publicats per Salvador Arroyo, cal parlar d’Els Matrícols, la primera formació activa al Vendrell i comarca al tercer quart del segle XIX. Es creu que els primers anys en formava part un tal Joan Güell i Serra “de la Matrícula” i Francesc Martí Figuerola “Trip”, acompanyats per altres tambalers forasters. Un segon grup de grallers de renom foren Els Trips, el nom d’una saga de grallers vendrellencs iniciada per Francesc Martí Figuerola i continuada pels seus fills Pau i Joan Martí Papiol.

Els Perets de Sant Vicenç de Calders és, com anota Arroyo, la primera colla de la qual clarament se’n coneix l’estructura i els integrants. Ocupen un lloc important dins la historiografia d’aquest instrument per ser la colla guanyadora del primer concurs de gralles celebrat a Valls el 1885. En formaven part Miquel Coll i Josep Coll, gralles, i Josep Casellas i M. Andreu, tambals.

Els Japans eren una altra de les formacions actives al Vendrell al darrer quart del segle XIX, així com Els Tossuts i Els Cebetes.

Aquesta època a cavall dels segles XIX i XX se la coneix, en l’argot graller local, com “l’època de les 18 parelles”. En destaquen formacions com Els Cetrons, amb Pau Domingo Vidal “Cetró” com a cap de colla i amb Macari Domingo Tort “Macari”, qui fou el primer mestre de gralla del Vendrell, fent de segona gralla juntament amb Jaume Figueras Almirall “Masover”; Els Camats, una altra de les històriques amb una dilatada trajectòria i impulsada per Bonaventura Mallofré i Cañís “Ventura Camat”, Salvador Lleó i Borrut “Vador Titanyo” i Joan Mallofré Cañís “Ros Camat”. Ventura Camat fou autor de La marxa dels camats o Llevant de taula, i la seva gralla és la que va ser regalada a Pau Casals en l’homenatge que la seva vila natal li va fer el 1927.

Els Capblancs és una de les altres colles amb més anomenada de principis del segle XX, en la primera formació hi havia Josep Company Puig “Capblanc del carrer de Mar”, Joan Company Puig “Capblanc” i dos tambalers no identificats. Explica Salvador Arroyo que fou iniciativa dels dos Capblancs que el tambaler cobrés el mateix que el graller, ja que fins llavors el tambaler cobrava la meitat. D’aquesta època també en foren coetanis Els Pelegrins, una colla de Bellvei molt vinculada al Vendrell i considerada de les millors del moment; la formaven Josep Castellví i Mañé i tres dels seus fills (Joan, Salvador i Francesc Castellví i Romeu).

Els Romeas ocupen, sense cap mena de dubte, un lloc destacat en la història de les gralles a la capital del Baix Penedès. Abans que Romeas van ser els Trips, una saga de grallers vendrellencs iniciada per Francesc Martí Figuerola, “Trip”, i que va començar-se a conèixer amb el nom de Romeas després que actuessin al teatre Romea de Barcelona, en la representació del sainet En Pau de la gralla, de Ramon Vidales i Vidales. El 1901 formaven la colla del Trip Francesc Martí Figuerola, “Trip”, cap de colla i primera gralla; Salvador Salvó Roca, “Vador Ticó”, segona gralla; i Antoni Claramunt Mañé, “Francàs” o “Ton Francàs”, tambaler. A partir de 1908 s’anomenen els Romeas i enceten una segona etapa que va de 1908 a 1915 i que els consolida com una de les colles de més renom. En aquests anys hi toquen Josep Castellví, Pelegrí; Bonaventura Mallofré Cañis, “Camat” o “Ventura Camat”; i Isidre Mercadé Vidal “Caterí”.

La tercera etapa dels Romeas està compresa entre 1916 i 1930 i és l’època on el tercet esdevé cèlebre i la més reconeguda dels seus temps. Als anys 30 van enregistrar dos discs de pedra amb les tonades més conegudes del repertori de la formació clàssica de grallers. Els integrants d’aquesta tercera etapa foren Josep Bruna i Mestre, Caterina o Pep de les Cabanyes; Joan Vidal i Mestres, Joan de Vilanova i Antoni Claramunt i Mañé, “Francàs”.

Cap al 1930 comença el declivi de la colla, es van succeint temporades sense tocar, els seus membres històrics deixen per un motiu o altre la colla (Joan Vidal marxa a viure a Vilanova, Josep Bruna emmalalteix i Antoni Claramunt mor el desembre de 1930). Comença així una època d’alts i baixos que acaba el 1932. Com explica Salvador Arroyo en el programa del concert Música de gralles al Vendrell de 2008, el 1944 els Romeas, integrats llavors pels germans Francesc i Salvador Castellví i Romeu, “Pelegrins”, i Josep Mañé i Torrens, “Gros de Llorenç”, actuen per darrera vegada en el que hom considera el final de la quarta etapa dels Romeas.

“El repertori de Jaume Vidal és referència obligada tant a les escoles de música, com per als grups de grallers, per als grallers que acompanyen balls, bestiari i imatgeria, com fins i tot per la fal·lera gegantera” es diu al llibre Jaume Vidal i Vidal, compositor i graller del Vendrell. Esbós d’un músic. I és que la figura de Jaume Vidal i Vidal, “Carboner” (1918-1996), sobresurt en el món modern de la gralla per diferents aspectes. En primer lloc, com a sonador de gralla i fundador de Les Gralles del Baix Penedès; en segon, com a compositor, investigador, transcriptor i arranjador de música per a gralla amb la voluntat d’ampliar el repertori de les tonades tradicionals i de posar sobre paper les tonades tradicionals per perpetuar-ne la vigència; i, en tercer lloc, com a pedagog de la gralla en tant que va formar tota una nova generació de grallers i, alhora, va col·laborar decisivament a normalitzar la gralla com a instrument musical arrelat a la tradició popular.

Jaume Vidal va néixer al Vendrell el 21 d’agost de 1918, el seu pare es dedicava a la venda del carbó i d’aquí el renom de “Carboner”. Com tants altres músics de la seva època, va compaginar la música amb altres oficis, treballant a les sastreries Jaume Ruart i Sumoy del Vendrell o fent de transportista. Va aprendre música amb Pau Gomis, organista de la parròquia del Vendrell, i després amb el pianista Joan Ivern, que era també director de la Societat Coral La Lira Vendrellenca.

Tal com anota Miquel Rovira, el seu pare als dotze anys li va comprar un trombó de vares i així va ser com es va convertir en instrumentista d’orquestra. Va tocar fins al 1944 a l’orquestra Rialto del Vendrell i a partir d’aquell any va començar a tocar amb grups de grallers, tot i que al principi, curiosament, ho va fer com a tambaler del grup del Ton de la Gralla. Entre 1948 i 1951 es va matricular al Conservatori de Música del Liceu de Barcelona i el 1952 va començar a tocar el trombó a l’orquestra Bristol’s. El 1956 deixa definitivament l’orquestra i es dedica exclusivament a la gralla.

Va formar un grup de grallers amb Anton Mañé, “Ton de la Gralla”, i Josep Sonet Ivern, “Peces”. Tocaven per les festes majors de la comarca, acompanyant balls populars i oferien també balls de gralles. Als anys 50 va formar una colla amb tres grallers: Joan Domingo, “Macari”; Antoni Mañé, “Ton de la Gralla”; i Joan Jané, “Merenguet”, i el tambaler Jaume Esteve, “Casalta”.

El 1975 forma Les Gralles del Baix Penedès i a partir de 1980 comença a fer classes de gralla per a joves del Vendrell, que posteriorment s’integraran a Les Gralles del Baix Penedès com a músics.

Un dels objectius de Jaume Vidal, com anota Quintana, va ser mantenir el so i el timbre de les colles de grallers del Vendrell de la segona meitat del segle XX. Això el va dur a investigar les possibilitats sonores de la gralla. Vidal va ser un gran instrumentista i va traslladar a la gralla el to timbrat que tant li agradava. A més, com a compositor va arranjar melodies perquè es poguessin tocar a dues veus i, en alguns casos, fins a tres o més veus amb gralla. També es va dedicar a recuperar composicions tradicionals que els anys quaranta o cinquanta ja no es tocaven, com ara l’Ofertori, la Marxa del vermut o el Llevant de taula. Pel que fa a les tonades tradicionals clàssiques, com ara el Toc de castells, va donar un caire acadèmic a la peça perquè tots els grallers la poguessin tocar de la mateixa manera.

Jaume Vidal va estar en actiu com a graller fins a l’any 1991. La seva feina com a graller i com a mestre de grallers va ser determinant perquè la gralla fos considerada un instrument musical en tota regla i s’ensenyés en conservatoris i escoles de música.

El tambaler Jaume Esteve i Oliva va néixer al Vendrell el 25 de juliol de 1926. De petit va estudiar solfeig a la parròquia de Sant Salvador i es diu que quan arribava a casa corria a les golfes a tocar una tambala de fusta vell. Amb la irrupció de la Guerra Civil s’acaben les classes de solfeig i l’any 39 comença a treballar, primer de ferrer i al cap d’un parell d’anys de fuster.

Va ser cantant al cor de la Lira Vendrellenca on va conèixer alguns grallers com Josep Mercader i Ramon, “Astor”; Jaume Vidal i Vidal, “Carboner”; i Antoni Mañé i Mercader, “Ton de la Gralla”. El 1944 els dos últims van crear una colla de grallers anomenada Colla del Carboner i, com que sovint els fallava el tambaler, Casalta va anar a aprendre a tocar el tambal i el 1945 començà a tocar. Entre 1949 i 1964 va tocar amb els Macaris. Va deixar de fer-ho per un disgust que va tenir a Prada durant la visita i homenatge a Pau Casals. El tambal li va caure i se li va trencar la pell. Amb el disgust, el va rebatre i es va prometre que mai més el tocaria. Finalment, l’any 2005, ja jubilat, va tornar a tocar i a repassar velles melodies al costat d’altres vendrellencs com Paume Pau Cañas o el graller Jordi inglès Bero.

Les Gralles del Baix Penedès

L’embrió d’aquesta colla degana del panorama graller vendrellenc rau en l’anomenada Colla del Carboner, que va tocar entre el 1944 i el 1949 i que va estar formada per Jaume Vidal, “Carboner”; Anton Mañé, “Ton de la Gralla”; Josep Sonet, “Peces”; i Jaume Esteve, “Casalta”. Dit això, la primera època de Les Gralles del Baix Penedès va des del 1970 fins al 1980, sent els seus membres Jaume Vidal, “Carboner”; Joan Jané, “Merenguet”; Eduard Vericat; Antoni Mañé, “Ton de la Gralla”; i Joan “Baltasar” Vidal, Tof, i s’hi incorporà més tard Jordi Inglès, “Bero”.

Hom considera com a segona època la que va començar el 1981 quan s’hi incorporaren joves grallers, primeres gralles i nous tambalers, els quals van poder gaudir del mestratge de Jaume Vidal, “Carboner”, a través de l’anomenada “Escola del Jaume Vidal i Vidal”, que s’ha mantingut fins ara.

Com a característica de grup, cal mencionar la pervivència del so i el timbre d’abans, fet que demostra que el Vendrell sempre ha tingut grallers i tambalers propis, i el fet de no portar uniforme de la gent d’abans, ja que Les Gralles del Baix Penedès actuen normalment sense.

Actualment, acompanyen de forma regular alguns grups de L’Embarcada, de la qual formen part com a grup fundador. També actuen en altres festes populars, com ara les Festes dels Barris, amb les matinades i les processons.

Els components actuals del grup són: M. José Barreiro, Judit Barreiro, Helena Cullaré, Anna Cullaré, Núria Cullaré, Òscar Francès, Sabina Francès, Adrià Grandia, M. Antònia Lluch, Mireia Núñez, Roger Serra i Edgar Solé, entre altres (gralles). Jaume Pau Cañas i Álvaro Quirós entre altres (tambals).

Tocats de Canya

Apareixen el 1998 de la mà dels Grallers dels Gegants i Nans del Vendrell. D’aquesta manera diferencien la seva tasca com a acompanyants dels Gegants i dels Nans de la de grallers de cercaviles i balls. Es van estrenar per la festa major de 1998 amb un concert a la plaça de les Garrofes. Consideren que els seus mestres són Antoni Mañé, “Ton de la Gralla”; Jordi Salvadó i Les Gralles del Baix Penedès.

Els components actuals del grup són: Felip Nin; Carles Guasch; Joan Figueras i Pere Esteban, gralles, i Àngel Aunion i Albert Esteban, tambals.

Els Mosquits

Els Grallers Els Mosquits, creats al Vendrell el 2009, és una formació típica de dues gralles dolces i tambal de llautó. Tenen com a propòsit mantenir l’estil i formació d’antics grallers com els Macaris, que van traspassar-los el repertori i la manera de fer. Així doncs, interpreten peces escollides del repertori graller de sempre i adaptacions per a gralla de peces de moda d’antany.

Els components actuals del grup són: Jordi Inglès,Bero i Adrià Grandia, gralles, i  Dani Cañellas “Mosquit”, tambal.

Grallers de l’Aram

Grup de grallers d’arreu amb origen vendrellenc creat el 2019.

Els components actuals del grup són: Óscar Francés i Sabina Francés, gralles, i Gabriel Bové, tambal.

Els Aixarts

El 2012 quatre músics amb experiència i sensibilitats musicals diferents, i de procedències tan diverses com la música tradicional, l’opera o el jazz, s’uniren per crear els Aixarts, un nou grup vendrellenc de gralles de qualitat. A banda de tocar les peces per acompanyar qualsevol dels balls populars, el seu repertori es fonamenta en els grans clàssics de l’època daurada de les gralles dolces, a cavall dels segles XIX i XX, però incorporant versions actualitzades de tota mena de tonades, especialment de la música de ball.

Els components actuals del grup són: Jonathan Martínez, Sergi Mosquera, Jaume Palau, David Oliva i Jordi López.