Si parlo dels problemes de la gent gran no és per defensar una situació de present o de futur que em pot afectar. Ho faig perquè cal evidenciar i denunciar una situació que es produeix en el tram final de la vida. Cal protegir la societat d’una retallada de drets socials que culmina en l’actitud de fer llenya de l’arbre perquè ja no fruita econòmicament.
Socialment la vellesa té una imatge deteriorada, una imatge que acaba, en molts casos, convertint-se en auto imatge i sent assumida per la mateixa gent gran. És evident la davallada física que s’experimenta, però amb una ajuda social compensatòria aquesta manca de facultats físiques, en molts casos, no hauria de convertir-se en un problema personal i social. Parlo de les ajudes a la llar i l’ajuda per a adaptar l’espai domèstic a les necessitats personals.
Quedar-se a viure a casa és una resposta respectuosa amb el fet de l’envelliment, permet la continuïtat amb la vida anterior i amb el seu entorn. A mesura que l’autonomia va minvant, accions que podien ser plaents van convertint-se en una càrrega feixuga i es necessita una ajuda personal. Quan preguntes a l’administració les possibilitats que hi ha, obtens més lleis i propòsits que no pas realitats.
Adaptar l’espai és una necessitat quan l’entorn físic es converteix en hostil perquè dificulta o impedeix operacions personals senzilles. És un problema estructural que genera barreres creixents i complica molt viure a la nostra llar. Però l’adaptació, en molts casos, és impossible si l’administració no dona les ajudes econòmiques indispensables. Més enllà de les lleis, a la pràctica, quines són aquestes ajudes? I, si existeixen, són suficients, i convenientment conegudes i divulgades?
Quan no són suficients ni les ajudes domiciliaries, ni les adaptacions de l’espai de la llar, hi ha el recurs de la residència. Però és certa aquesta possibilitat de poder tenir un lloc a una residència? A Catalunya hi ha 4,4 places per cada 100 habitants majors de 65 anys, i en gran part en mans de grups privats d’inversió.
Si únicament comptéssim les places públiques, el resultat seria encara molt més vergonyós. Per cada plaça de titularitat pública hi havia 3,44 places de residència privades pagades amb diners públics. Aquesta és una realitat creixent a tot l’estat espanyol.
Però hi ha molt més per parlar sobre les residències… El proper mes ho farem.
