3.333 desapareguts

Segons dades del cos de Mossos d’Esquadra, l’any 2021 es van denunciar 3.333 desaparicions, de les quals el 57% van correspondre a homes i el 41%, a dones. Si ens ho mirem, en canvi, per grups d’edats, crida especialment l’atenció el nombre de desaparicions entre els menors d’edat. Els joves d’entre 13 i 17 anys representen el 36% del total de denúncies per desaparició, una qüestió que la cap de l’Oficina d’Atenció a les Persones Desaparegudes, Laura Villanueva, ho justifica per la “maduresa prematura” del col·lectiu: “Si bé és cert que hi ha casos molt vinculats a trastorns de la conducta, cal desmitificar aquest fet perquè hi ha una causa que es diu adolescència”. Tot i això, el perfil que més es repeteix entre les persones desaparegudes és el d’una persona adulta, home, d’entre 18 i 64 anys. Representen, segons els Mossos, el 56% dels casos.

Però, en quin moment es considera que una persona ha desaparegut? La seva definició ha anat canviant a mida que s’ha arribat a nous acords entre els agents que intervenen en aquest procés, però, actualment, el reglament del Centre Nacional de Desapareguts defineix la persona desapareguda com “aquella persona absent de la seva residència habitual sense motiu conegut o aparent, l’existència del qual és motiu d’inquietud”. Per tant, quan els familiars sospiten que la persona no està segura o pot estar en una situació de risc, tenen tot el dret de formular una denúncia per desaparició.

Com dèiem, la desaparició d’una persona provoca una gran incertesa als familiars, la qual  cosa exigeix als poders públics que duguin a terme totes les gestions possibles i facin servir tots els mitjans per trobar-la tan aviat com sigui possible. Aquestes situacions requereixen celeritat en les accions, intercanvi d’informació i una actuació coordinada de departaments, entitats i unitats operatives implicades en la localització del desaparegut. En aquest sentit, la caporala Villanueva recorda la importància d’acabar amb mites com esperar 24 o 48 hores abans de denunciar: “El més important és denunciar immediatament la desaparició i aportar la màxima informació sobre la persona desapareguda i les circumstàncies en què s’ha produït. Les primeres hores són vitals”.

Un cop es presenta la denúncia, un equip especialitzat dels Mossos recull la informació, valora i analitza de forma individual el cas, de manera que l’operatiu s’adapta a les característiques de la desaparició. De fet, les primeres gestions urgents les fa la comissaria, comprovant bases de dades d’hotels, accidents i hospitals. Amb la partida ja en marxa, la policia determinarà quins són els següents passos, això sí, sense que hi hagi cap data límit per trobar la persona abans d’abandonar el cas: “Mai tanquem un cas, pot quedar en stand by, però la unitat d’investigació sempre té aquell cas assignat i anem informant els familiars, tant si tenim novetats com si no. I naturalment, sempre estem atents a nous elements que puguin reactivar el cas. No deixem que un cas quedi en l’oblit”, explica Villanueva.  Ara bé, quan una denúncia per desaparició no s’ha pogut resoldre, es transforma en “denúncia passiva”. Aquest és el terme que s’utilitza oficialment, però no es parla de denúncia “arxivada” o “tancada”.

Des del 2017, les xarxes socials han entrat com una eina indispensable a la taula dels investigadors i, segons Villanueva, Twitter i Facebook són “imprescindibles”: “Una denúncia ràpida i la difusió a través de les xarxes fomenten la col·laboració de la ciutadania en la localització de les persones desaparegudes”. Això no obstant, des de l’Oficina d’Atenció a Familiars de Persones Desaparegudes recomanen fer servir les xarxes socials amb cura i valorar si la difusió servirà per ajudar o no a resoldre el cas. La difusió pot estar justificada, detallen, quan la persona desapareguda, per exemple, pateix alguna malaltia com alzheimer o diabetis.

Per la seva banda, l’associació de familiars de persones desaparegudes sense causa aparent, Inter-SOS, lamenta que en casos que han estat molt mediàtics sovint s’ha distorsionat la situació o han servit d’altaveu a altres interessos: “Moltes vegades es presenten casos de menors amb unes circumstàncies similars i, en canvi, s’obliden els casos en què hi ha malalties mentals en el substrat, dependències diverses o situacions en un entorn de risc. No sempre la societat viu experiències amb una cara amable i hem de ser solidaris en tots els casos”, diu la presidenta d’Inter-SOS, Montserrat Torruella.

I és que les xarxes poden acabar generant un “efecte altaveu” i, per tant, la sensació que hi ha més gent que desapareix. Les xifres, però, no han canviat tant en els últims anys: “La percepció que pot tenir la ciutadania és que hi ha més desaparicions, però la realitat és que, amb els nostres números de denúncies per desaparició, any rere any són similars”.

Les xifres de Catalunya –que, juntament amb les Illes Canàries i Andalusia és la comunitat autònoma amb un nombre més gran de desapareguts, segons el ministeri de l’Interior– són molt menys esfereïdores, si tenim en compte que el 99% de les persones desaparegudes s’acaben localitzant, d’acord amb les estadístiques dels Mossos d’Esquadra: “El 98,9% dels casos es resolen abans d’un any i la majoria d’aquests entre les primeres 24 o 48 hores”. No detallen, però, quantes resolucions fan referència a un suïcidi, un assassinat o un cas exitós de reintegració familiar i social d’aquestes persones.

Si ens ho mirem de lluny, la realitat és que només un 0,7% de les denúncies que reben els Mossos són per desaparicions, però aquestes generen un “patiment important, perquè no permeten fer dol”. La cap de l’Oficina d’Atenció a les Persones Desaparegudes ha explicat que, des de l’any 2014, proporcionen acompanyament i suport a les famílies durant el procés, especialment en els primers moments, en què la incertesa i la por els envaeixen l’ànim.

Sigui com sigui, es tracta d’una problemàtica complexa que cal abordar des d’una perspectiva multidisciplinària i integral, atès que té interseccions que afecten molts àmbits de la vida i dels serveis públics: seguretat, salut, família, afers socials… Això és el que demanen, des de fa molts anys, les associacions de familiars de persones desaparegudes com Inter-SOS, una entitat que, des de la seva creació l’any 1998, ha atès més de tres-centes famílies. “Darrere de cada desaparició hi ha un drama familiar que comença i que tindrà conseqüències psicològiques, econòmiques i socials. És per això que demanem que el problema de les desaparicions es tracti com un problema d’estat i amb una visió global”, reclama la seva presidenta, Montserrat Torruella. “Moltes vegades des del voluntariat no tenim les eines per poder atendre amb la celeritat que requereix ni amb la professionalitat necessària la complexitat dels casos”, afegeix.

És evident que cada desaparició és un món, però les famílies afectades passen totes per unes mateixes fases en què han d’afrontar problemes comuns. En un primer moment, la família està molt desconcertada. No és fàcil comprendre perquè la persona no torna, no telefona o no es comunica. A més, s’han de fer moltes gestions de comunicació amb els cossos de seguretat, iniciar un expedient al jutjat, atendre necessitats en el cas que la persona desapareguda sigui la que aporta els ingressos econòmics, inquietud per si necessita medicació, si té algun tipus de fragilitat, si és menor… “Amb el pas del temps, les famílies han de fer front a la incertesa, i a no saber quan es trobarà una solució o tindran respostes a les moltes preguntes que es fan”, expliquen des de Inter-SOS.

És per això que plantegen també reivindicacions comunes: “Tenim uns objectius que es poden resumir en la celeritat en la recerca. El temps que es perd són possibilitats que no es poden recuperar; és a dir, celeritat en la reacció. Després, planificació en la recerca, perquè no és el mateix una situació com la desaparició d’un infant que la d’una persona d’edat avançada”, diu Torruella. La presidenta d’Inter-SOS considera que, a part d’informar adequadament aquestes persones sobre els serveis als quals poden accedir, cal donar formació als professionals de la salut pública perquè puguin oferir una atenció mèdica i psicològica específica als afectats.

Dins el calaix de les assignatures pendents, Montserrat Torruella també es refereix a la necessitat de millorar la coordinació entre tots els agents que intervenen en el procés. “S’ha avançat molt des del 1998, tot i que sempre es pot millorar. Cal anar ampliant el reconeixement dels senyals que poden alertar d’una situació fràgil i que potser serà el desencadenant. Ara s’estan estudiant i observant els casos recollits per poder fer uns diagnòstics dels perfils o de les causes que poden donar lloc a una desaparició”.

Al meu pare li agradava molt sortir a caminar per la muntanya. Agafava el cotxe, el deixava allà a prop i feia un tomb que, sovint, s’allargava més del compte. Tampoc mai anava preparat: no duia calçat de muntanya, no portava aigua… Només duia la gossa i prou. I després, quan arribava a casa, ens explicava el recorregut que havia fet. El dia de la revetlla de Sant Joan de l’any 2002 va sortir a caminar, com sempre, però aquesta vegada no ens ho va poder explicar.

Què va passar?

Recordo que feia molta calor. Aquell dia va pujar al Pic de l’Àliga amb el cotxe. Acostumava a deixar-lo aparcat allà i feia un tomet per les urbanitzacions del voltant. A les tres de la tarda, la mare va rebre una trucada, però no va arribar a temps i va saltar el contestador. El meu pare havia deixat un missatge que deia: “Estic a prop de Casa Alta, però crec que m’he perdut”. Aleshores, la mare ens va trucar i tots els germans vam anar cap allà. De seguida també vam avisar els Bombers i a la Guàrdia Civil, però només vam trobar el seu cotxe aparcat al Turó de les Tres Partions, a la serra del Pic de l’Àliga. El dispositiu es va centralitzar a Canyelles i va ser l’alcalde, en Xavier Robert, l’encarregat de fer totes les gestions amb la Guàrdia Civil, juntament amb l’alcalde de Vilanova, en Sixte Moral.

Com van ser les hores següents?

El dia de Sant Joan, a les sis del matí, hi havia prop de tres-centes persones disposades a pentinar la zona, entre Guàrdia Civil, el cos de bombers, voluntaris amb gossos especialistes en recerca de persones, voluntaris de La Unió Vilanovina i la Talaia, amics i companys i altres que no coneixíem, com nombrosos voluntaris de Canyelles. Tothom estava convençut que el trobaríem, però no va ser així. Va passar un dia, dos, tres… I així fins a quinze. Com que la recerca no va donar resultats es va donar per tancada, tot i que nosaltres no el vam deixar de buscar mai. La Guàrdia Civil ens va agafar mostres d’ADN per si trobaven alguna pista i, a partir d’aquell moment, es va obrir una altra història familiar.

En quin sentit?

Quan desapareix una persona, s’obre un procés judicial molt feixuc i la realitat és que la mare va patir molt. Vam tenir molts problemes, per exemple, amb la caixa de pensions. Al meu pare el van declarar desaparegut i van autoritzar que continués cobrant la pensió, però la mare no podia tocar aquests diners sense demostrar al banc que el pare era viu. La primera vegada hi vam anar nosaltres personalment, vam portar els papers del jutjat i vam demanar, si us plau, que deixessin de molestar la mare. Però cada mes la tornaven a trucar i cada cop que sonava el telèfon era un nou trasbals. Ens van demostrar una manca de sensibilitat molt gran i que la part humana la tenen oblidada. Després, també te’n faries creus de la gent que et truca per oferir-te els seus serveis: bruixes, vidents i “gent il·luminada” que, segons ens explicaven, havien parlat amb el meu pare o, fins i tot, que havia estat abduït. Els aviàvem.

Diuen que cal ser sistemàtics i deixar de banda les emocions…

El primer dia de recerca, quan vaig veure totes aquelles persones disposades a trobar el meu pare, em vaig emocionar. Però un cop vam començar a buscar, tot això se’n va. Vam estar quinze dies buscant el pare i no vam tenir temps d’emocionar-nos. De fet, recordo que mentre el buscava, intentava pensar sempre en positiu. Em deia a mi mateix: “Càsum tot, papa, gràcies a tu estic descobrint un munt de camins i corriols”. Quan arribava a casa al vespre i veia la mare, era una altra història.

Què vau fer, un cop passats aquests quinze dies?

La recerca es va donar per finalitzada i ho vam entendre perfectament. Aleshores el que vam fer és acceptar que el pare és allà i que algun dia el trobaran. De fet, jo estava convençut que a la tardor, un cop comencés la temporada de caça, algú el trobaria, però va passar la tardor i no vam tenir-ne notícies.

I ha estat aturada fins ara?

Aquí és on hi ha hagut un altre problema. No vull buscar culpables, però quan es va fer el traspàs de competències de la Guàrdia Civil als Mossos d’Esquadra, el cas també va canviar de mans. O això és el que vam creure, perquè quan van trobar la cartera del pare, els Mossos van introduir el seu document d’identitat a la base de dades i no hi constava. L’expedient, amb les mostres d’ADN i totes les dades del pare, s’havia perdut enmig del traspàs. Insisteixo que no estic buscant culpables, però si no haguessin trobat la cartera del pare amb la targeta de feina a dins, possiblement no l’haurien pogut identificar mai. Gràcies a la targeta d’empresa van saber qui era.

Com han estat aquests últims mesos?

A finals de desembre del 2021, ens van trucar i ens van dir que havien trobat algunes pertinences del meu pare. Vam anar a la comissaria dels mossos de Vilafranca -que han fet una feina excepcional- i quan vaig veure la cartera, els pantalons i la camisa va ser un cop dur. Per una banda, ho vaig passar malament però, per una altra, també estava content perquè és el que havia cregut des del principi. Ara, quan veig el lloc on el van localitzar, entenc que no l’haguessim trobat perquè era una zona molt abrupta. Creiem que el meu pare va començar a caminar i, en un moment donat, es va desorientar i va agafar un corriol que amb el temps es va fer inaccessible.

Quina sensació et queda?

La sensació que em queda és que el vam buscar i vam passar-hi molt a prop, però no el vam veure. M’he adonat que, quan algú es perd a la muntanya, trobar-lo o no és una loteria. Bàsicament perquè el 90% de la gent que va per la muntanya i es troba una cartera no li fa cas. Però el Vicenç (veí de Torrelletes que va trobar la cartera del seu pare) sí que la va recollir. També va creure que trobar-se una camisa i, sobretot, uns pantalons a la muntanya era una mica sospitós. Ho va denunciar als Mossos i l’endemà ja van trobar més coses, tot i que no ha estat fins al maig d’aquest any que ens han confirmat que es tractava del pare. Per fi hem pogut tancar el cercle, tot i que també em sap greu que la mare hagi marxat abans.