Massa vegades em passa que em trobo fent alguna cosa o vivint algun esdeveniment i tinc la forta sensació que hi ha coses més útils i més importants a fer. I així, en comptes de gaudir del que en aquell precís moment m’està brindant la vida, m’entesto a pensar en tot allò que seria més profitós. I jo ja m’hi esforço, però em costa d’assimilar que –com diuen– les coses passen per algun motiu, que darrere d’una cosa en ve una altra, que la paciència és la mare de la ciència… Res em serveix quan el temps se’m tira a sobre, quan tinc molta feina, quan he de centrar la meva atenció en allò prioritari… I, és clar, és una autèntica meravella quan les circumstàncies t’empenten a trencar aquesta dinàmica.
El cas és que aquestes darreres setmanes noto que el meu punt de vista en aquest sentit ha variat sensiblement… que el “xip” ha fet un clic. Ha estat un moviment gairebé inapreciable… però l’he percebut i ara veig ben clar que s’ha registrat una alteració. Me n’adono, fins i tot, que vaig més a poc a poc. I és que uns mesos de gener i febrer plens d’emocions han deixat petjada en un organisme com el meu que, massa sovint, es veu obligat a anar a 200 per hora per –s’ha d’admetre– no sempre arribar allà on es vol, es necessita o simplement es pretén.
Aquesta mena d’alentiment del meu ritme vital a l’hora de fer camí m’ha regalat sorpreses tendres, divertides, commovedores, entranyables, saboroses… al cap i a la fi, una lliçó de vida. Ara toca agrair. Toca donar les gràcies en primer lloc a la vida, també a les circumstàncies i, sobretot, a la gent. A totes aquelles persones que t’acompanyen i, en especial, a les que durant el procés et donen aquella abraçada que han guardat especialment per a tu; a les que t’ofereixen la seva mà i contribueixen a què tiris endavant amb més ànims; a les que et fan un petó d’aquells que arriben al cor i més enllà, i a les que, amb la seva actitud i voluntat de ser-hi, fan que allò que és extraordinari ho sigui de debò.
