La ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha tocat el moll de l’os del masclisme imperant en la nostra societat en acusar aquesta setmana la bancada de la dreta, al Congrés dels Diputats, de fomentar la cultura de la violació. En fer-ho, els qui tenen cua de palla es van encendre de seguida.
No es pot fer la viu-viu davant les vexacions i agressions a les dones, i no n’hi ha prou amb condemnar-les públicament. Són una xacra que s’ha de combatre, i el PP no suporta que els retreguin –i menys en seu parlamentària– que en són còmplices. Còmplices de blanquejar situacions intolerables amb unes campanyes de sensibilització que acaben tenint l’efecte contrari al que persegueixen. Per què posen el focus en la víctima, en la dona, a qui volen sotmesa i subjugada, en comptes de fer-ho en l’agressor, el violador, el culpable? Això és el que va voler denunciar Montero quan li brandaven els errors comesos en la llei del “sí és sí”, recentment aprovada.
Vegem-ho: amb motiu del 25N, el govern autonòmic gallec –liderat pel delfí de Feijóo–, impulsa una campanya en què es mostra una noia fent esport, a l’hora foscant, i ho acompanya amb les frases “Vesteix amb malles esportives, surt a córrer de nit… No hauria de passar, però passa”. El missatge és evident. “Dona: tapa’t i no surtis sola de nit”. Doncs no, la llibertat és que tothom pugui sortir a l’hora que vulgui, vestida com vulgui i que ho pugui fer sola, sense patir per la seva seguretat. Acabar amb el patriarcat.
Segon exemple, Madrid. Sí, sí, on governa l’hereva en qui la caspa té dipositades totes les esperances pàtries, Díaz Ayuso. Missatges de la seva campanya del 25N: “mira el que et serveixen, vigila sempre la copa, no acceptis begudes de desconeguts”. És a dir, una altra vegada posant el focus en la víctima, i no en l’agressor. És ella qui ha d’anar amb compte, qui ha d’estar en guàrdia. Això és perpetuar la cultura del mascle dominant i de la dona submisa. És normalitzar la violència sexual. És cultura de la violació. I és omnipresent.
I per postres, si qui ho denuncia és una ministra podemita, que és el papu, l’enemic a batre, l’enuig encara se li fa més difícil de pair, a la dreta que encara no ha trobat ocasió de renegar del franquisme. El que dèiem, només qui té cua de palla, s’encén.