La Constitució espanyola va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb un gran marge a tot l’Estat de vots a favor, exceptuant el País Basc, on el resultat va ser negatiu. Els principals partits polítics del moment (UCD, PSOE, AP, PCE…) hi van donar suport a causa de la imperiosa necessitat de dotar l’Estat d’un marc constitucional homologable a les principals democràcies europees. A Catalunya, ERC era l’únic que demanava el vot contrari, fos en la forma que fos (vot en blanc i abstenció inclosos), ja que no incloïa l’autodeterminació.
Aquesta Constitució té la gènesi el 15 de juny de 1977 amb les eleccions a corts constituents, això és, dotar l’Estat d’una Constitució i superar la legalitat franquista vigent. Les eleccions les va guanyar l’UCD d’Adolfo Suárez, qui va encarregar la creació d’una comissió amb el propòsit de redactar el futur text constitucional. Aquella comissió de ponents de la Constitució va ser integrada per diputats dels principals partits amb representació parlamentària. És fàcil, doncs, advertir que va ser ideada, redactada i votada en un context complex, insegur i ple de presses per superar una etapa que una part important de l’estat volia oblidar com més aviat millor, i una altra part, també gran, volia perpetuar.
Ara hauríem de saber quants dels vius que estaven en edat de votar-la vam tenir la possibilitat de fer-ho: segons l’INE, el desembre del 2021 a l’Estat espanyol hi ha 47.385.107 persones censades, de les quals 12.388.064 tenen de 60 anys cap amunt (26,14% de la població). Caldria restar-ne la immigració. Els vots a favor van voltar el 92%, per tant, podem dir que ho van fer el 24,05%.
Daniel Pernas Llobet, president ERC Baix Penedès
El Vendrell
