És quan li veiem les vergonyes que sabem si és mascle o femella. Això ve al cas perquè després de tot l’enrenou que ens ha tocat viure darrerament, ara ens sentim una mica més alleugerits, sobretot quant a seguretat i nivell global.
Molts recordem les inauguracions de preses i pantans que s’exhibien a les pantalles de cinema (No-do). Fins i tot va arribar un moment en què el públic esperava per dir allò de “Un altre”. La sequera que el dia d’avui pateixen els embassaments també és per la fuga, la pèrdua i les filtracions per on passa l’aigua per arribar a les preses (així com a les llars privades), que si es pogués canalitzar en el seu recorregut (avui possible), difícilment no es produiria aquest fet. D’aigua n’hi ha (tot i que no la paguem a preu d’energia), fins i tot en llocs d’escassetat on per manca de mitjans i recursos no la poden fer brollar.
Artur Mas Gabarró va proposar fer arribar aigua del Roine. Ho van desestimar com si fos un disbarat, com si fos un disbarat fer passar el corredor del Mediterrani (reclamat per tota Europa) per l’Espanya central soterrant i travessant els Pirineus, per favor… En tot cas, en una segona actuació la podrien plantejar per poder arribar més a l’oest, però sempre després de la primera perquè convé en aquest nivell global.
Si les formes fan les coses i les coses s’han de fer quan convé, aquestes en podrien ser una mostra.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
