Poesia (1997-2010) és el darrer llibre de Santi Borrell, que recull la primera part de la seva obra poètica. El llibre s’estructura en cinc parts, on trobareu l’obra anterior ordenada amb una nova mirada i poemes nous, guardats en antigues carpetes i que durant la pandèmia ha anat modificant i actualitzant.
En aquesta primera etapa tenim com a protagonista l’amor en tots els seus vessants: l’alteritat, la pèrdua de l’altre, el desamor, l’esperança, l’oblit… i també la imatgeria de l’amor, com la força dels ulls i de la mirada, amb ressons dels tòpics trobadorescos, però també la força de la llum lligada a aquest sentiment tan ple d’humanitat.
La bellesa entesa en sentit ampli recorre el llibre, i ens acosta a l’art, a la seva mirada poètica sobre artistes propers com Fèlix Plantalech, o més llunyans com Barceló, o com l’art cistercenc de Santes Creus.
La poètica del Santi Borrell és arrelada a la terra per sobre de tot: el Penedès, el vi, són presents en els diversos llibres, “i tota la terra verda ens ha donat tota la bellesa” o bé “…damunt el mantell verd de la terra…”. I els castells, tan nostrats, es mostraran en forma de cal·ligrama, i llegireu-veureu la bellesa del 3 de 10 fet poema.
Hem de dir que el llibre respira la influència de les avantguardes, en poemes com Kafka, ple de lletres k, que provoquen el lector més conservador.
I el viatge continua i es mou per camins, i ja que dic camins, he de dir que el camí és un altre protagonista del llibre i del corpus poètic del Borrell: “Marco la petjada/ damunt del poema/ i començo a caminar..”. I també hi veureu un pòsit molt personal en la manera de tractar el pas del temps: “Passen els nens i passen els estius./ Passen les collites i passen els homes”. I, com no podia ser d’altra manera, la seva poesia està compromesa amb el món en què viu: “Actualment, qui defensa la democràcia és l’església, l’exèrcit i l’extrema dreta…”, sap greu aquest missatge, però és ben cert.
Per acabar, voldria parlar de la presència del jo poètic, que és constant, i es barreja amb temes més profunds com la solitud, la tristesa, la recerca d’ell mateix, on de vegades es val de poetes com Rilke, Dant, Ovidi…
Els poemes del Santi s’escriuen des de diferents figures retòriques entre les quals domina la paradoxa, i la formosa metàfora, al costat de poemes breus, dístics per exemple, molt potents, o poemes que ratllen la prosa, mostrant un contrast que el defineix, i això li permet crear, desconstruir, revisar i oferir-nos aquesta bella mostra, nova i vella, dels seus inicis poètics. Llegim-lo amb l’esperança que hi hagi una continuïtat.
