Fa uns quants dies observo excrements al capó del cotxe. En principi pensava que era a causa de l’estacionament sota un determinat arbre, ves a saber on. Amb aigua i un drap fi, netejo “la mostra”. L’endemà torna a aparèixer l’esmentat regalet dins del garatge; alço la vista i comprovo que hi ha un antic niu d’orenetes, sortint de la base d’una biga de ciment; el niu és buit, són les 11 del matí, repeteixo l’operació de neteja, trec el cotxe i marxo a fer els meus encàrrecs; torno cap a 2/4 de 2 del migdia, obro la porta del garatge unifamiliar, entro el vehicle i tanco la porta de cop.
L’endemà al matí, sobre el capó hi ha un nou “regalet bicolor”; carai, caldrà vigilar-ho. Baixo al garatge passades les 7 de la tarda; encenc la llum, alço la mirada i comprovo que al vell niu d’orenetes hi ha un ocell solitari, negre, de bec groc, és una merla, del gènere turdus (au nacional de Suècia). En un primer moment, vaig pensar a espantar-la i fer-la fora, feia un fort vent gèlid i no em va semblar oportú; poso un protector sobre el capó i marxo. Aquest hoste entrava no sé per on abans de fer-se fosc i a les primeres llums de l’alba emprenia el vol cap a l’exterior. Ahir, amb la temperatura baixa i algun floc de neu, no va venir.
Aquesta història em fa pensar en els que no tenen una llar, un recer o una família. El músic Paul McCartney (The Beatles) va compondre una cançó, Blackbird (merla), i en la seva última estrofa deia: “Només esperava aquest moment per ser lliure”. I jo afegeixo: Per pensar-hi.
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Penedès
