He pogut adonar-me que darrerament la llengua en què parlo cada dia per entendre’m amb la gent sembla estar en dificultat per usar-la arreu. Si pares l’orella és més habitual sentir el castellà (uns en diuen espanyol) o alguna altra. En principi, que algú que viu en un lloc no s’hi senti i es resisteixi a aprendre’n la llengua no hauria de significar cap problema, el problema −amb lògica− l’hauria de tenir ell. Però aquí no és així. Les raons d’aquesta anòmala situació són explícites: l’Estat espanyol, amb tota la seva musculatura, continua, com des de fa segles, considerant que l’única llengua amb drets és el castellà (els deures són per a les altres). Així ho van fer escriure a la constitució: “La llengua oficial d’Espanya és el castellà, tothom té el dret i el deure de parlar-la” (si fa no fa, ho diu així). En principi aquest enunciat que no diu que no se’n puguin parlar altres (el català, el basc, el gallec), no hauria de portar conflictes. Però en porta. En porta perquè de segles una extensa propaganda de tall supremacista diu als espanyols que el castellà és: la llengua oficial, la llengua de ciència, l’idioma culte i que tots portem incorporat al xip de naixença…, ah, i també el més guai! A més −i qüestió fonamental− llengua i identitat han d’anar estretament lligades (és allò de ¿qué pone tu DNI?). Precisament sobre aquest cas, llengua i identitat, quan jo era una criatura, al meu carrer no hi vèiem el problema: qui parlava català era això mateix; qui no el parlava no era català, i ja està. Aquesta primera apreciació no cregueu que comportés cap mena de valoració classista, no. Perquè també teníem molt clar qui era dels nostros i qui no ho era. I, certament, hi havia catalans que no eren dels nostros i hi havia no-catalans que sí que eren dels nostros. La proposició era inequívoca: dels nostros ho eren els qui a casa suportaven les mateixes estretors materials que nosaltres. Així que qui utilitzava el català era, senzillament, perquè era català, res més. Altrament, ocu!, també hi havia els que essent catalans, o no essent-ho, no eren dels nostros perquè eren dels altres −els altres eren els de Franco. I, encara, n’hi havia uns altres que no eren dels nostros, els que la iaia deia que tenien els genolls pelats com les cabres, els de la crosta. Ui, era molt complex determinar ben bé qui era dels nostros. En canvi, qui era o no era català era més senzill, només calia escoltar-lo: si feia servir el català (amb l’accent que fos) és que ho era. No plantejava equívocs; com ara, que sembla que un sector de la població amb barra fixa al bar es vanta de ser coriolà sense saber el coriolanès. I el més diver és que s’emprenya si li dius, que si no parla coriolanès és perquè no deu ser coriolà! Home: si el coriolanès existeix, deu ser perquè és la llengua dels coriolans, oi? Si no, del coriolanès en dirien castellà, oi?
