La memòria, amb les seves modalitats, permet conservar i recuperar aprenentatges i records significatius que conformen la nostra identitat. Inevitablement, la paraula Alzheimer em trasllada sempre vint anys enrere, amb la mare i els exercicis setmanals proporcionats per la Fundació Alzheimer Catalunya, fins que van resultar inútils. Però també la paraula Alzheimer, a la colpidora entrevista d’Inma Sanchis a Carme Elias (“Quan deixi de ser jo”), em trasllada als 70, encara franquisme por la gracia de Dios. Anava amb Vespino, treballava de nit a la llibreria d’un drugstore i a la tarda estudiava Filosofia (UB), interrompuda un curs per matricular-me, experiència amateur, a l’Institut del Teatre. Recordo Josep Montanyès a l’equip examinador, Josep Maria Carandell com a professor de guions i Roy Hart, un músic visitant, per treballar veus/emocions guiats pel piano. I una dona a la petita biblioteca, Brecht, Beckett, Ibsen, on vam coincidir alguna vegada, també al jardí on aparcàvem, ella la Vespino blanca. La Carme Elias era d’un curs i un nivell superior en tot, vam sortir una tarda pel Gòtic i ja tenia clara la seva vocació; jo, pagafantes.
Acabo: l’Alzheimer no té per què ser hereditari, però obliga a plantejar tots els futuribles. I abans de no reconèixer la gent que estimo, ni a dins meu la fe que la mare em va transmetre, preferiria marxar lúcid, ligero de equipaje, amb el record d’algun infinit on la memòria, com l’energia i la consciència, ens transforma i ens dona sentit, ara i aquí.
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
