Per finalitzar aquesta etapa de la meva vida en què vaig conviure amb l’art d’una manera tan directa i en què vaig conèixer una persona, la Sra. Maria, que va dedicar completament els últims anys de la seva vida a conservar el llegat tan impressionant que li va deixar el seu marit Joaquim Mir, no vull deixar de mencionar la seva germana Antònia, a qui vaig comprar una aquarel·la del pintor Enric Cristòfol Ricart, a més d’un petit oli del seu cunyat que em va dir que representava Els galliners de Can Bayo, als afores de Vilanova, i un esbós sobre paper d’una oca de les que hi havia al galliner.
Quan va morir la senyora Maria, el 1967, la seva germana em va presentar el Pep, a qui malgrat haver coincidit als Escolapis, no recordava. Durant el funeral, vam quedar per un altre dia a casa seva, i vam començar una relació en què, quan m’ho demanava, un parell de matins a la setmana, l’ajudava amb els quadres grans, que volia netejar, i a fer inventari. Això va durar molt de temps, fins que se’n va anar a viure fora, crec que a Tarragona. Va ser d’aquesta manera com, vint anys després d’haver-hi entrat per primera vegada, vaig deixar d’anar a la casa Mir.
La casa Mir (2022)
A finals de novembre de 2022 vaig ser convidat a un homenatge que la UGT feia a una familiar meva, que n’havia estat militant fins a la seva mort recent. El lloc on tindria lloc aquest acte era la seu a Vilanova d’aquest sindicat, l’antiga casa Mir, que crec que feia anys que era propietat d’UGT. Aquesta visita va ser el detonant que va fer-me aflorar, de cop, els records de més de 50 anys que tenia d’aquella casa i de tot el que representava per mi. Aquesta visita a la casa Mir, o al que en quedava, em va produir un xoc emocional difícil de pair, ja que la recordava tal com la vaig veure per última vegada i, en canvi, la vaig trobar amb unes portes i escales anul·lades, o bé substituïdes per unes de factura moderna; salons, menjadors i habitacions completament buits, tan sols amb alguna taula i cadires; parets òrfenes de quadres; la solitud del seu jardí, sense arbres fruiters, sense flors, amb les ceràmiques deslluïdes, les grans persianes de l’estudi deteriorades… Un estudi que no s’havia venut, segons em va explicar un senyor, o sigui que el sindicat no hi havia tingut accés. En definitiva, res em recordava la casa que jo havia conegut. Tot havia desaparegut, aneu a saber com, quan i per què, i vaig pensar que Vilanova, en realitat, ha estat la que n’ha sortit més perjudicada. La casa Mir era tan important, almenys fins a finals de 1968, que hauria pogut ser perfectament un petit Reina Sofia a la nostra ciutat, visitada i admirada per la resta del país, amb el prestigi que això hauria representat per a tots nosaltres.
