Després d’uns dies de xardor intensa, en un temps que ja no té sentit parlar de canícula d’estiu ja que les calors extremes poden arribar de maig a setembre, sorprèn la dada que s’ha fet públic del nombre d’ofegaments que hi ha hagut ja fins ara a les platges catalanes, quan encara tot just comença la temporada alta d’estiueig. Hi ha hagut decessos en platges i en piscines, i molts més del que –estadísticament– és habitual. Des d’aquest editorial només podem instar la població a anar amb compte i a extremar la precaució a l’aigua, sobretot quan hi ha bandera groga.
Aigua és també el que tot apunta que ens mancarà d’ara en endavant. Les pluges de fa algunes setmanes, més abundoses a muntanya i a les capçaleres dels rius que no pas al nostre ressecat Penedès, havien fet pensar que tal vegada s’invertia la tendència de la sequera. Res més lluny de la realitat. El juliol més càlid de la història ha tornat a deixar els embassaments sota mínims, a una velocitat esfereïdora, i tenim les restriccions a tocar altre cop, a partir de setembre. Mentrestant, sempre hi ha qui va fent la viu-viu i omple la piscina d’estranquis o, encara molt pitjor, els alts percentatges d’aigua que es perd per fuites a les canalitzacions municipals, fets que deixen en anecdòtiques mesures –necessàries, oh i tant!– com el tancament de dutxes a les platges o la supressió de fonts ornamentals. Si el petroli, sense valorar el perjudici que causa en el medi ambient, en el seu moment va ser qualificat –per les petrolieres?– com a or negre, l’aigua encara té un valor molt més alt, és essencial per a la vida a la Terra, i el canvi climàtic n’està accelerant la seva minva.
Una altra mostra de canvi climàtic, que no és nova i que també pateix del mateix mal, és l’avançament de la verema. Allà on fa quaranta anys es començava a finals d’agost o principis de setembre, per aquestes dates ja s’haurà acabat. I més enguany, que després de dos anys de calors intenses i sense pluja, s’avançarà encara més (a Raimat, Lleida, van començar-la al juliol) i que serà més migrada que mai. La nostra pagesia l’està passant molt magra, i si no se li faciliten alternatives i solucions, en molt poc temps ens podem quedar sense i havent d’importar tota la fruita d’altres confins de la Terra. I això no seria bo ni per al planeta, ni per a la pagesia, ni per a la nostra qualitat alimentària, ni per al nostre paisatge, ni –en definitiva– per a la nostra qualitat de vida en general. L’aigua és vida.