Encara que la tercera Guerra Carlina s’acostava al final després de quatre anys de lluites, el 1875 l’exèrcit carlí continuava actiu en diverses àrees de la península, principalment el País Basc i Catalunya, que havien estat els dos principals focus d’acció des de l’inici del conflicte.
I fou precisament en l’escenari català on es desenvolupà la batalla del Mas de la Guixera, un exemple ben clar de la barreja de les doctrines militars desenvolupades durant el primer quart del segle XIX i les tècniques de guerra de guerrilles, desenvolupades sobretot pels carlins, que cercaven el control o la destrucció de les línies de comunicació i aprovisionament, lligades al manteniment del moviment de l’exèrcit governamental.
El tram de la línia de comunicacions entre Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles (part de la línia Igualada-Vilafranca) havia estat fortament reforçat després del conflicte de la segona Guerra Carlina, de 1846 i 1849. Però en els mesos previs a la batalla, gairebé tota la secció encarregada del control de la zona entre els dos municipis i de les fortificacions al nucli de Sant Pere de Riudebitlles (com la torre de control del carrer Sant Quintí, el mas fortificat de Can Solé, la quadra del carrer Montseny, la Barraca fortificada, els punts de vigilància de la Noguera Alta i el torrent d’en Guilló) havia estat retirada de la zona a conseqüència de l’aparent inactivitat militar de l’enemic, deixant només una columna de voluntaris i una segona de carabiners, segurament procedents del relleu del destacament “División de Vanguardia”, destinat a Sant Quintí des de 1836 (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
D’altra banda, i en contra dels informes inicials de la comandància governamental, els carlins no havien abandonat la zona del Bitlles, sinó que durant aquells mesos previs s’havien desplaçat entre Sant Pere Sacarrera i Capellades, al nord-oest de l’àrea d’influència original, on comptaven amb més bones posicions geogràfiques per a la defensa (Bofarull i Terrades, Manuel. 2008, p. 61-80).
Tot i això, la notícia de la retirada de tropes enemigues de la zona de la vall del riu Bitlles va arribar a la partida carlina, i ràpidament es van desplaçar cap a Sant Quintí de Mediona, al sud-est de Capellades, per posteriorment avançar en direcció a Sant Pere de Riudebitlles, seguint els camins que transcorrien per la vall, per evitar l’antic camí ral, que estava aparentment més controlat gràcies a les posicions de la Barraca fortificada i el punt de vigilància de la Noguera Alta, que, juntament amb el del torrent d’en Guilló, controlaven també l’àrea la de la vall més pròxima a Riudebitlles.
1. La batalla del Mas de la Guixera
No se sap si assabentats o desprevinguts del moviment de tropes enemigues, el 19 d’agost de 1875, en el moment en què la partida carlista es trobava avançant des de la Font del Bosc en direcció a l’actual terme municipal de Sant Quintí de Mediona a través de “la plana de la Guixera”, les forces alfonsines avançaven respectivament en sentit contrari, per patrullar, segurament, les valls localitzades entre els municipis de Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles al sud, i l’antic camí ral al nord (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
Aquesta situació va comportar que a l’altura del Mas de la Guixera, ubicat al cim d’una petita elevació aterrasada, al sud de la plana que porta el mateix nom, la columna governamental observés com la partida carlista marxava en formació cap a la seva posició. Ràpidament, els carabiners i voluntaris alfonsins van prendre posició al voltant i a l’interior del mas, que va ser pres segurament com a principal posició defensiva, contra l’aproximament enemic. Aquest, ràpidament, es va posicionar al nord-oest de l’estructura per poder controlar un petit promontori que superava en alçada el mas (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
L’adquisició d’aquesta nova posició, juntament amb la superioritat numèrica, va permetre als carlistes passar ràpidament a l’ofensiva i realitzar un assalt a la posició alfonsina, que semblava resistir notablement l’empenta de l’enemic (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
Però després d’un intens però breu combat, les forces governamentals van col·lapsar i es va iniciar la retirada de la columna del cim, fet que va provocar una ràpida persecució per part de les tropes carlistes, que va fer dispersar definitivament l’enemic en múltiples direccions i va ocasionar un bon nombre de baixes enemigues en aquesta fase de la batalla (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
Pel que fa a les tropes supervivents en retirada, la majoria van seguir el camí que travessava la plana de la Guixera i seguia per les planes Velles fins a arribar a Sant Pere de Riudebitlles, on esperaven trobar reforços per poder reorganitzar la columna i establir una defensa en l’àrea urbana del municipi (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
El problema va venir quan es van assabentar que no comptarien amb cap mena de reforç, ja que es trobaven a massa quilòmetres de la zona i no arribarien a temps. Amb això, com que l’enemic ja es trobava a la perifèria del municipi, es va estendre el pànic general entre els defensors, que ràpidament es van dirigir cap al nucli antic per amagar-se entre les cases dels veïns i a l’església, on els riudebitllencs havien establert un hospital de sang de manera improvisada quan havia començat la batalla, per atendre els ferits. Aquest fet ens fa pensar que les tropes governamentals sí que havien avançat i que sabien quins eren els moviments de l’enemic, tot i que desconeixien el seu nombre d’efectius (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
2. Conseqüències del combat
Tot i que la batalla ja havia finalitzat, quan van arribar els carlins van exigir l’entrega dels carabiners i voluntaris refugiats al municipi, però veient la negativa del veïnat, ja que molts tenien familiars entre els voluntaris, van optar per registrar algunes de les antigues posicions defensives governamentals i masos en direcció al Pla per reaprovisionar-se (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
Posteriorment, cap al migdia, i un cop assegurat tot el municipi, van tornar per registrar algunes residències de prop de l’església, que era un dels principals objectius, ja que s’havien assabentat que s’hi havia establert l’hospital de sang (Bta. Morgades, J., i Castillo, A. 2015, p. 11-15).
Tot i que a les residències pròximes a l’església no van capturar cap presoner, de l’hospital de sang van aconseguir treure a la plaça dinou dels carabiners i voluntaris que encara s’hi estaven recuperant. I després de recollir les seves posicions militars, van ser traslladats als afores del municipi, en direcció a la plana Vella, on van ser afusellats. Després es van retirar altra vegada de la zona, ja que la comandància governamental havia enviat un nou contingent de tropes per recuperar el municipi i les posicions militars de la zona (Romeu Carol, J. 2022, p. 96-97).
L’endemà mateix, les tropes alfonsines entraren per la plaça de les Eres, van restablir l’administració corresponent, van retirar els ferits que continuaven amagats a les residències particulars del municipi i van enterrar els morts que havien obtingut al llarg del dia anterior amb l’ajuda de la rectoria i alguns veïns del poble (Bta. Morgades, J., & Castillo, A. 2015, p. 11- 15).
Finalment, va assentar una nova partida de carabiners governamentals per defensar el municipi de Riudebitlles i les seves fortificacions, i la ruta de pas entre aquest nucli i les posicions de Sant Quintí de Mediona, per mantenir definitivament el control de la zona i evitar una derrota com la produïda al Mas de la Guixera.
3. Conclusions de l’estudi
Tot i que l’estudi de l’arqueologia del conflicte s’ha desenvolupat notablement en les últimes dècades, encara trobem certes dependències, en alguns casos, a les fonts documentals, tot i disposar d’una sèrie d’espais arqueològics que podrien facilitar la investigació del conflicte, com és el cas que ens ocupa de la batalla del Mas de la Guixera. Aquí podem observar, de fet, com es poden combinar perfectament els dos mètodes d’investigació per aconseguir aprofundir en un dels períodes bèl·lics del nostre passat més recent, més marginat fins a aquestes últimes dècades, sense coixejar en cap dels dos mètodes de recerca.
