50 anys entre titelles

El 1973, una jove parella de vilanovins d’escassament 17 anys, entusiastes del món teatral, van endinsar-se a la interpretació de titelles infantils, fins aleshores un món pràcticament desconegut per ells. L’Olga Jiménez i l’Albert Albà posaven en marxa L’Estaquirot Teatre sense imaginar, ni de bon tros, que començaven una llarga trajectòria de cinquanta anys plens d’èxits i reconeixements.

Els primers Festivals de Titelles de Barcelona van ser “una porta oberta al món”. En aquells festivals van descobrir els espectacles per a adults i nous mètodes de creació que els van animar a afrontar nous reptes. “Ens trobàvem al final de la dictadura i teníem moltes ganes d’expressar-nos i d’explicar coses en la nostra llengua”, relata a La Fura Olga Jiménez. “Les associacions de veïns eren les que més reivindicaven i ho feien des de les places, els ateneus… I van ser aquestes les que ens van contractar més en els nostres inicis”, afegeix.

En aquell moment, al sector tan sols hi havia nou o deu companyies, totes molt interrelacionades, i l’assaig-error els va dur a perfeccionar-se i crear un segell propi, basat en titelles manipulats a la vista i espectacles on ells tres també intervenien com a actors. “En aquella època no hi havia una formació específica, ens formàvem a mesura que anàvem treballant amb la nostra experiència i coneixement. I, per tant, provàvem coses noves cada vegada segons les reaccions del públic, perquè en el fons si ens equivocàvem, tampoc passava res. Anàvem amb una sabata i una espardenya, amb molta il·lusió i ganes, però sense massa formació”, explica la titellaire.

Sense gairebé adonar-se’n, el teatre de titelles s’havia convertit en la seva feina.

Entre el 1977 i el 1980, l’Estaquirot començà a fer nous espectacles, amb petites històries inspirades en les antigues companyies de titellaires i saltimbanquis, en què es barrejaven titelles, equilibris, màgia i pallassos, sempre amb música en directe. “Quan arribaven les vacances d’estiu fèiem ruta”, recorda amb nostàlgia Jiménez. “Buscàvem un lloc xulo i hi anàvem tota la família amb la caravana i la furgoneta. Acampàvem al camp –abans encara no estava prohibit– i allà durant el dia assajàvem i a la nit actuàvem als pobles del voltant amb espectacles ambulants en els quals passàvem el barret. Això ens va donar moltes taules”.

A poc a poc la companyia es va anar professionalitzant. L’any 1981, L’Estaquirot feu un pas endavant i construí el Teatret, un teatre ambulant amb capacitat per a un centenar de persones. Durant els primers tres anys, el Teatret funcionava en gira com a única activitat de L’Estaquirot i s’autogestionava amb el preu de les entrades, donant-los una certa autonomia. “Dins del teatre ambulant s’aconseguia l’ambient ideal; la llum i el so permetien crear un clima íntim i de proximitat amb el públic, que vèiem com s’aïllava del món exterior”, detallen. Van anar rodant així durant força anys per Catalunya, però també per festivals d’Espanya. “No hi havia massa circuit de teatre familiar en els pocs teatres públics d’aquells anys, però, mentrestant, vam poder omplir el buit amb el nostre teatret ambulant”.

El Teatret va ser tota una experiència autogestionada que els va permetre encetar una nova etapa, ara també amb la Núria Benedicto, que se sumava a L’Estaquirot el 1983. Des de l’aleshores, tots tres han estat l’essència d’una companyia cent per cent artesanal: des de la creació de la història, fins a la fabricació dels personatges, passant pels decorats i la il·luminació. I fou a partir d’aquell moment quan començaren a apostar per espectacles de gran format, basats en una sola història, en els quals es barrejaven el llenguatge dels titelles i el dels actors. D’aquella època destaquen espectacles com Excèntric (1985) o Subsol (1987) o Biòtic (1990), un espectacle sense paraules que els va permetre viatjar per tot Europa a festivals de titelles i altres teatres.

1 de 3

Durant molts anys van continuar fent carrer, contractats, però fent carrer. Un estil que van mantenir fins al 1994, quan la companyia es va adonar que al teatre els espectacles lluïen molt més. Va ser també quan es van “inventar” els contes de sobretaula, una proposta de petit format per a escolars que els va permetre “abaixar una mica el ritme frenètic que portàvem”. Van començar amb El Patufet (1990), i després amb Els tres porquets (1992), La Rateta (1993) i La Caputxeta (1995). “Amb aquest format vam fer la tira de bolos per escoles, biblioteques, centres cívics…”, recorden.

En aquest sentit, poc temps després L’Estaquirot inaugurà, al seu taller de Vilanova, una petita sala amb capacitat per a cent persones, equipada tècnicament i amb unes grades retràctils que es podien plegar quan preparaven els espectacles. A partir d’aquell moment, la companyia decidí fer la campanya escolar al taller, on també s’exposava una mostra sobre la història dels titelles i sobre el procés de creació d’un espectacle. “Això ens ha permès oferir visites guiades als alumnes de les escoles i consolidar els contes de sobretaula”, uns espectacles han quedat com a repertori habitual de la companyia.

Al llarg d’aquests anys, L’Estaquirot ha arribat a crear una quarantena d’espectacles i ha representat milers de funcions arreu del país, l’Estat espanyol i, puntualment, també a l’estranger. Un èxit cultivat al llarg de cinc dècades que ara arriba al seu final amb la jubilació dels seus tres components: “Deixar-ho al cap de cinquanta anys de trajectòria és una fita molt bonica i rodona per fer-ho”.

Una part del seu llegat, que és incommensurable, quedarà exposat temporalment al Centre d’Art Contemporani La Sala i aquells que han seguit les seves gestes escèniques i vitals podran veure, per última vegada, tot el material i els titelles que han marcat aquest mig segle de carrera. Una carrera modèlica, no només per les virtuts a la seva feina i al seu tarannà, que són moltes i conegudes, sinó també perquè han encarnat amb solvència una època de canvi i de transformació. Una època potser afortunada però alhora complicada, de canvi constant i accelerat. Sigui com sigui, no és fàcil durar cinquanta anys sense plegar veles. I L’Estaquirot ho ha fet.

El llarg viatge de l'Estaquirot

1 de 5

Fins al 30 de desembre, el Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova acull l’exposició El llarg viatge de L’Estaquirot, 50 anys de teatre de titelles, un viatge per tastar algunes de les aventures i atreviments que tant els han caracteritzat.

Mitjançant imatges, objectes, vídeos, escenografies, màquines fantasioses i un peculiar i fidel animalari, la mostra convida el visitant a fer un passeig a través de l’univers de l’Olga, el Bertu i la Núria.

És un recorregut vibrant i acolorit, que va del present al passat, des de les darreres obres de L’Estaquirot fins als espectacles itinerants i de saltimbanquis de carrer dels seus orígens. La mostra ens deixa veure l’interior dels seus objectes, i ens endinsa en una imatgeria provocativa i rellevant al servei d’un honest i rigorós compromís formatiu i educacional.

Els titelles van acompanyats d’esbossos i elements d’escenes singulars del procés creatiu, i de materials utilitzats per al vestuari i la caracterització, conformant una extensa documentació del fascinant procés de creació dels objectes i de la seva animació. Tot un bagatge que més endavant quedarà emmagatzemat al seu taller i també dipositat al museu de l’Institut del Teatre, a Barcelona.

Olga Jiménez, membre de L’Estaquirot Teatre

Per què plegueu?

Perquè nosaltres sempre hem fet el que hem volgut i quan hem volgut; mai no ens ha manat ningú. Vam tenir molt clar que el cinquantè aniversari de L’Estaquirot, que és una xifra maquíssima, era el millor moment per dir adeu. També hem pres aquesta decisió per una qüestió d’edat i perquè volíem ser-ne conscients i no per problemes de salut. Ens feia por acabar esgotats de la nostra feina, físicament i mental, i tampoc no volíem abaixar el ritme. A qui dius que no? Treballem només els caps de setmana? Per nosaltres això no era una opció. Per això d’aquest comiat en diem xim-pum. Tot comença i tot s’acaba.

Podríeu haver aguantat una mica més?

Sí, tres o quatre anys més. Però quan va esclatar la pandèmia, que ens va obligar a fer una aturada forçosa, ens vam adonar que també s’estava molt bé parats. Llavors ens vam preguntar: “Podem tirar tres o quatre anys més?” Potser sí, però vam creure que no valia la pena allargar-ho fins als 72 anys. La nostra és una feina molt dura, i la major part del temps el passem a la carretera. Per exemple, per fer una actuació a Sevilla dediquem un dia i mig, i això és molt cansat. “Podem fer un espectacle més?” Sí. Però això suposava dedicar dos anys i mig a preparar-lo, i després tres anys i mig més d’explotació de l’espectacle. Jo, als 75 anys, no m’hi veig. I prefereixo acabar abans d’avorrir la feina.

Marxeu en un dels millors moments?

Absolutament. Hi ha gent que no ho entén, però penso que poder triar això és un privilegi. No tothom pot triar una feina que li agradi i viure d’aquesta feina. Nosaltres ho hem pogut fer i hem decidit acabar quan hem volgut. I això és important perquè et dona una tranquil·litat enorme. Aquest any hem bufat més espelmes que en tota la nostra vida. Ha estat un any màgic.

Heu pensat en un relleu?

No hi ha relleu. El meu fill, en Guillem, es dedica al teatre, però és un estil diferent. Des dels 17 anys L’Estaquirot sempre hem sigut nosaltres, i vam creure que posar unes altres persones al capdavant de la companyia significava perdre’n l’essència.

Com heu viscut aquest darrer any?

Ha estat un any tan bonic que és una llàstima que només n’hagi estat un. Ha estat molt emocionant, màgic, perquè ens hem adonat que la gent ens estima de debò.

Era el comiat que us esperàveu?

Tant, no. Pensàvem que la gent es lamentaria i diria “ai, quin greu”, però tot han estat abraçades, petons, plors… i premis. Fins i tot ens van donar la Creu de Sant Jordi.

Amb què et quedes?

Quedar-te amb un moment és molt difícil, perquè crec que hem tingut molta sort. La companyia només ha viscut un moment negre, l’any 1979, quan vam tenir un accident de cotxe i una de les components, la Montse Bardí, va morir. Aquest va ser l’únic punt trist que hem tingut a la nostra vida. La resta ha estat tot molt bonic. Aquest últim any, totes les actuacions han estat molt especials, per petites que fossin. Ha sigut molt bonic veure la gent com amb plor als ulls et deia adeu. Evidentment, les darreres tres actuacions a Vilanova van ser molt emocionants perquè érem conscients que era el darrer cop que pujàvem damunt d’un escenari.

I ara què?

Viurem i descansarem. Continuarem arrelats al sector, però d’una altra manera. Ara podrem anar a festivals –abans no podíem–, i a Vilanova seguirem fent moltes coses: el carnaval infantil, l’oficina del Patge Eliseu, el Retaule de Nadal, l’Imaginari… Col·laborar amb la vila i amb les entitats de la ciutat.