Proses de l’entreclaror és el darrer llibre de JLl, publicat a l’Editorial Gavarres, amb pròleg de F. Sáez Mateu i il·lustracions d’Anna Gallés.
D’aquestes belles proses, em quedo amb el desplegament dels mots que perfilen la força lèxica del text, en les diferents maneres de dir els camins (els trencalls, els tiranys, els corriols, els carolls…), o bé quan entelar-empañar esdevenen una reflexió semàntica. Un luxe aquesta cura del llenguatge!
La prosa es barreja amb l’apòleg –evocant A. Turmeda–, o amb la paràbola, del llibre dels llibres, o l’estrany relat de l’herència que té un toc de realisme màgic, i tots matisen el gènere literari.
La filosofia respira en la llàntia de Nietzsche, l’únic llum que crema en l’obscuritat del món després que déu hagi mort. O en el filòsof i el pagès, un conte ple de saviesa del dia a dia.
I I’Art és tema de debat en El retorn del fill pròdig de Rembrandt. La força dels personatges rau en la misericòrdia i la tendresa del pare pel fill retrobat, i la incomprensió del fill que restà a casa. Quanta humanitat en aquest quadre, i quanta en els textos del Jordi!
I mentre l’escriptor camina, el lector llegeix, com si fossin u, que ho són. En llegir no deixa de vigilar per on passa i veu les imatges i sent les olors (olor acre de l’avellana, de raïm acabat de collir –inspiro l’ànima sencera de la terra– i l’aroma de til·lers florits, la pudor de la BCN del s. XVIII en una novel·la no acabada) que es queden en la retina i l’olfacte del vianant, i després la mina de grafit ho transforma en belles lletres i s’allunya de la realitat anodina.
Tot plegat és cosit com els elegants tapissos dels Valois, o com la fràgil teranyina dels relats –fils d’aranya… m’han acariciat la cara– on l’angúnia t’esgarrifa, i et trastoca el tacte. I al costat de l’aranya, les granotes, els cargols, els tudons, la tortuga… creen aquest paisatge senzill que s’il·lumina en l’entreclaror del capvespre i del matí, cobert llavors per una llum màgica que l’universalitza, i al costat temes com l’amor, la mort o la solitud.
El so de les campanes amara de música l’entorn conegut, com ho fan els grills i els ocells. Tot es fusiona amb la força natura-escriptura, que va singularitzant el poeta en cada prosa i que, com deia G. Bauchelard, Oú a regné une lampe, regne le souvenir. El record de la vida arrapada a la pell de les paraules reviu en el lector en cada paràgraf d’aquestes tendríssimes proses, riques de la sàvia mirada i l’esperit noble del caminant sensible, que en fa exquisida literatura.
https://desigdellegir.wordpress.co
