Fa més de deu anys que vivim en un dia de la marmota permanent. El sistema d’immersió lingüística del nostre país fa anys que suporta els embats, dia rere dia, del nacionalisme espanyol en tota la seva magna amplitud: partits polítics –PP, Ciutadans, VOX–, tribunals, lobbies… Aquesta setmana han entrat també en acció uns quants eurodiputats majoritàriament de partits ultradretans que han vingut –diuen– a investigar la situació del castellà a les escoles. Els ha convidat, liderat i fet de mestra de cerimònies la també eurodiputada sadurninenca Dolors Montserrat, veïna nostra i probablement una de les persones que més autoodi sent cap a la seva llengua. Quina vergonya, quina tristesa i quanta indignació. Ai, Dolors!
L’arribada de la delegació ve d’una petició feta l’any 2017 al Parlament Europeu de l’entitat antiimmersió Asamblea por una Escuela Bilingüe en la qual s’assegurava que els alumnes que no dominen el català “són assimilats a nens amb discapacitat física o intel·lectual”, perquè no poden seguir les classes a causa de la llengua. Ciutadans, el PP i Vox van fer front comú perquè aquesta petició tirés endavant i aquí Dolors Montserrat ha estat clau, ja que ella és la presidenta de la Comissió de Peticions del Parlament.
Entre ella i els pares antiimmersió han organitzat una agenda que ha dut els dotze eurodiputats (la majoria de la dreta, l’extrema dreta o el grup liberal) a visitar dos centres del Prat de Llobregat. Una elecció indignant i tendenciosa, tenint en compte que s’ha visitat un centre amb alumnes vulnerables i un altre on s’aplica el 25% de classes en castellà. L’agenda de la delegació els ha dut també a reunir-se amb el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb un grup de pares antiimmersió, amb el sindicat de mestres USTEC i amb la consellera d’Educació. Ha estat una visita feta a mida per desprestigiar l’escola en català i en la qual Montserrat no ha deixat perdre l’oportunitat de vincular els resultats pèssims de l’informe Pisa amb el model lingüístic. Pel broc gros, tot s’hi val per la nostra Dolors.
A la delegació de la vergonya es veu que li calen tres mesos per elaborar un informe –no vinculant– i presentar-lo a l’Eurocambra; necessiten noranta dies per redactar unes conclusions que ja les tenien fetes abans de venir. Tindrem tres mesos de treva abans que la Dolors i els seus col·legues tornin a saltar a la palestra? Ja ho diuen els Manel “un-dos-tres, un-dos-tres txa-txa-txà, taló-punta, taló-punta, i torna a començar”. Ai, Dolors!
