“Encara estàs així?”

0
160

Vivim en una societat que té la falsa idea que tot es pot aconseguir, que tot té solució i que la vida no té límits. Es valora especialment un gaudir constant i etern, a la recerca d’una vida sense  dificultats. L’èxit, els diners, la joventut i la bellesa, tots s’imposen com a prioritat principal. Tot el que no sigui això, no interessa, és un fracàs.

Tant és així, que la nostra societat ens ha incapacitat per a qüestions tan vitals i naturals com acceptar la mort, la vellesa, la malaltia, les adversitats. Expressar el dolor tampoc està ben vist, és considerat com una debilitat i se’ns renya per estar tristos, plorar, etc. En conseqüència, hem convertit totes aquestes qüestions en un tabú. Per aquest motiu quan hem d’enfrontar-nos a l’acomiadament d’un ésser estimat ens inunda una gran foscor.

Com a resultat d’aquests tabús, si el dol dura més del que està “socialment acceptat”, si no disminueix perquè la persona necessita més temps o va un altre ritme, l’opinió general pressionarà la persona en dol i la urgència i l’exigència social prendran part per advertir que el dolor s’està convertint en alguna cosa malaltissa, patològica i inacceptable. És llavors quan les persones en dol  poden escoltar:  “Encara estàs així, ja està, no?”, “Plorar no et fa cap bé”, “Pensa en altres coses, distreu-te”. Aquestes expressions  són una desqualificació dels sentiments. Ridiculitzen i minimitzen el dolor, ressalten la poca empatia i posen de manifest els pocs recursos de l’entorn i el tabú del qual abans fèiem esment.

Tot i que el dol és un procés i no és cap malaltia en si mateix, a vegades es pot fer ús de la medicació, però mai per intentar aconseguir una acceleració per incorporar-la a la productivitat tan aviat com sigui possible. En aquest cas només aconseguiríem encapsular el dolor primari i no sanar-lo. Si realment estimem la persona que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida, que sent una esgarrinxada emocional que anomenem dol, hem de tenir la capacitat de la paciència, de  reconèixer i validar el patiment, d’acceptar el temps que calgui, i ser capaços de parar màquines, respectant la calma i els silencis necessaris. A poc a poc, amb comprensió, amor i conversant molt sobre el dolor, anirem fent camí i, si és necessari, es pot recórrer a l’ajuda professional.

No sentir-se reconegut per l’entorn més proper dificulta terriblement tot el procés de dol i l’estat d’ànim. Si la persona en dol no rep un acompanyament autèntic, càlid i comprensiu del seu cercle més proper, pot arribar a sentir vergonya de les seves pròpies emocions, de decebre el seu entorn de confiança.

Aquesta absència de comprensió social constitueix en si mateixa una nova pèrdua, provocada pels errors de suport de l’entorn. Tots aquests sentiments afegeixen més dolor al dol i aquest pot encallar-se i conduir-nos a dols complicats o malalties majors.  Ens cal entendre que la mort forma part de les nostres vides, hem d’aprendre a conviure-hi i parlar-ne, a totes les edats i en totes les condicions.

El judici social d’una suposada fortalesa o la valoració del període de temps adequat és, paradoxalment, perjudicial i lesiu, el dol es complica molt en un intent d’accelerar-ne la superació.

FER UN COMENTARI