Dimarts ens despertàvem amb la terrible notícia de l’assassinat, al Prat de Llobregat, d’una dona i els seus dos fills a mans, segons tots els indicis, de la seva parella i pare de les criatures, que després de cometre el crim ha posat fi a la seva vida.
Estem a principis d’abril i el 2024 ja és l’any més negre pel que fa a assassinats masclistes. Amb els 101 dies que portem d’any al nostre país han mort cinc criatures i quatre dones víctimes de violència masclista. Una xifra insuportable que treu a la llum una realitat desesperant: no n’hi ha prou amb les polítiques públiques que s’estan duent a terme. Calen molts més recursos per erradicar aquesta xacra i entendre, tothom i des de tots els àmbits, que la violència masclista és una violència estructural. Cal molta –moltíssima– més educació sexual i perspectiva de gènere. I davant la violència vicària i els infanticidis per violència masclista és imprescindible posar, d’una vegada, el benestar i la seguretat de les criatures per davant de tot. Ja n’hi ha prou de fer concessions als agressors. Ho diuen tots els experts: el maltractador en la majoria dels casos no exerceix d’entrada la violència física, sinó que comença pel maltractament psicològic.
I és aquí on sovint la justícia mira cap a una altra banda i en lloc de pensar en el benestar físic i emocional de la criatura assumeix que la prioritat és preservar la relació paternofilial, independentment del que manifesti i senti l’infant o adolescent. Perquè sí, hi ha molta violència vicària que és psicològica, subtil, invisibilitzada i ignorada pel sistema. Una violència psicològica que impacta en la part emocional de les criatures i de les seves mares i que pren formes ben diverses.
Els menors són els més vulnerables, convé que es vetlli sempre per ells i per la seva seguretat. I això comença per deixar de normalitzar i d’invisibilitzar qualsevol mena de violència masclista. És imprescindible que les institucions posin tots els recursos que calgui per impulsar polítiques valentes i formació específica en tots els professionals de serveis i àmbits que convingui: jutges i jutgesses, ministeris fiscals, equips de psicòlegs, treballadors socials, escoles… I, alhora, cal prémer l’accelerador al carrer, promovent incansablement l’educació sexual i la perspectiva de gènere. Recursos i polítiques públiques que previnguin i vetllin per dones i nens, lleis que es compleixin, educació i persistència. Només així podrem començar a posar fre a aquesta realitat insuportable.