Els retards que s’han registrat a Rodalies en la darrera setmana han suposat un cost laboral de 2,2 milions d’euros al dia (al dia!). El càlcul l’ha fet Pimec i per arribar a aquesta xifra la patronal de la petita i mitjana empresa ha comptat els costos laborals mitjans, el nombre de persones afectades i la durada de l’afectació. Pimec també ha fet un càlcul suplementari en relació amb l’afectació a l’economia en general en termes de productivitat i ha explicat que el cost ascendeix 3,2 milions per dia. Aquest càlcul s’ha dut a terme d’acord amb el Producte Interior Brut (PIB) per persona treballadora afectada.
Tot aquest ball de números, en llenguatge planer, es tradueix en què el servei deplorable de Rodalies perjudica directament les empreses, tant pels minuts perduts de temps de treball com per les despeses derivades d’aquest fet. Són faves comptades, els retards de Renfe tenen uns costos laborals que assumeixen les empreses del país.
Ara bé, sens dubte, els grans perjudicats pels talls, interrupcions i retards diaris són les persones usuàries. Totes, treballin o no. Quan es calcularà el cost, econòmic i emocional, que té perdre hores a les andanes o tancats dins de vagons, la tensió i la impotència de no poder arribar a temps al destí desitjat i el maldecap d’haver de buscar transport alternatiu perquè el públic falla estrepitosament?
A les nostres comarques coneixem de primeríssima mà l’abast del servei calamitós de Rodalies i com, de retruc, afecta també el transport públic rodat. Anant bé (i això és excepcional), des de fa tres anys per anar de Vilafranca a Barcelona es triga una hora i mitja i des del Baix Penedès, amb l’R4 no s’hi arriba, ja que entre Sant Vicenç de Calders i Vilafranca el servei estarà interromput durant set mesos. L’R2, la del Garraf, fa mesos que sembla haver-se encomanat del desgavell de l’R4 i no hi ha dia que els trens passin a l’hora. En conseqüència, els busos exprés per connectar les tres capitals de comarca amb Barcelona estan saturats, incapaços d’absorbir els viatgers que busquen una alternativa al tren.
Fins quan es tolerarà aquesta situació? Acabarà algun dia aquest desgavell? Quan el transport públic passarà a ser per fi una qüestió de país? Potser ara que una patronal ho ha quantificat la calamitat de transport ferroviari al nostre país pren una altra dimensió. Perquè amb nervis, queixes i malestar ha quedat provat que no n’hi ha prou, lamentablement.
