Sense por de viure de nou

0
113

En el transcurs del procés del dol, sentim frases que tenen a veure amb passar full. Com ara: “Cal continuar endavant”, sembla que donin a entendre que la finalitat del dol sigui oblidar. És cert que amb el pas dels anys, si no fas ús de la tecnologia, costa recordar el timbre de la seva veu, o la seva rialla. Però això no té res a veure amb oblidar el teu ésser estimat. Té a veure amb el procés que necessita la nostra ment per a l’adaptació i l’acceptació del dol.

Hi ha persones que potser per aquest temor, tot i desplegar les ales, tenen por de volar. Hi ha una creença popular que considera que l’última fase del dol és l’acceptació, l’adeu a la persona estimada, com si la perdéssim en aquesta etapa. Tenen el convenciment que les uneix el sofriment i el dolor, per això s’hi aferren. Tenen pensaments intensos i persistents de tristesa i culpa i la sensació d’estar fent alguna cosa malament, sobretot molta por d’oblidar.

Aquesta creença només atura la vida i ens predisposa a viure sempre amb un cert regust amarg. El més perillós és que aquest estat pot generar conseqüències molt greus. El buit i la desesperança molt prolongada en el temps són el cultiu idoni i necessari per desenvolupar tota mena de malalties. L’única cosa que hem d’anar oblidant, en l’última etapa del dol, és el dolor.

És un disbarat pensar que el dol acabarà amb l’oblit, esborrant tot el que va significa aquella persona per nosaltres! Oblidar és, senzillament, impossible. Aquell món que vam crear i compartir junts va forjar un vincle d’amor incondicional que continuem compartint. Malgrat que físicament ja no hi sigui, la relació continua existint, d’una altra manera, diferent, potser fins i tot més profunda i sagrada, però, sobretot, íntimament nostra.

La fase final del dol, l’acceptació, també pot ser una etapa complicada, en alguns casos no acaba de consolidar-se i hi pot haver una petita reculada del dol. Però quan finalment acceptem la mort –que no vol dir estar-hi d’acord, sinó comprendre essencialment el sentit de la vida–, podem començar a refer-nos, amb petites dosis de connexió gradual. L’acceptació és un procés d’adaptació a una nova situació. Però només podrem viure-la sanament si li donem espai dins nostre, si abracem la confiança de tenir la persona estimada a resguard, allà on la serenitat i el record estan a recer.

Ara ens cal tancar el cicle que hem viscut, reconciliar-nos amb la vida i redefinir-la. Haver arribat fins aquí no ha estat gens fàcil, és l’herència d’un treball constant i ben fet, que ens parla de persones que han conegut el dolor i s’han enfrontat a ell conscientment. Persones valentes que s’han encarat amb un sinuós i llarg camí, amb moments molt extrems, resistint la força del temporal i avançant per la vora dels penya-segats, fins que finalment han arribat al cim.

Ara la vista és diferent, però ofereix una panoràmica d’impressionant bellesa. Avança a poc a poc pels corriols de la vida, ara fa baixada i tens permís per tornar a tenir projectes i entreveure petites il·lusions, no tinguis por a viure de nou!

FER UN COMENTARI