Al capvespre del 26 de juliol van ser inaugurats els jocs olímpics de París 2024. La cerimònia, que va durar unes quatre hores, no va tenir lloc en un estadi, com és costum, sinó que es va desenvolupar en aquest escenari tan icònic –una ciutat museu- que és París. L’èxit de les vistes estava assegurat. Però no és impertinent comentar que la cerimònia no va tenir aquell to regi, solemne, que fa d’aquestes cerimònies una òpera amb diverses escenes, però amb un argument conductor que, a París, la ciutat de les Llums (de l’Enciclopèdia, no de bombetes i fanalets) es va mostrar feble.
En un moment del recorregut per la riba del Sena, per on amb les banderes dels seus països van desfilar els participants en els jocs olímpics en els típics bateau mouche, els espectadors vam veure com s’alçaven monuments, ni que fos de manera virtual, a unes dones que havien lluitat per la igualtat que, juntament amb la llibertat i la fraternitat, és el lema de la República Francesa.
No podia faltar, és clar, Simone de Beauvoir, autora del llibre El segon sexe, en el qual va afirmar que “no es neix dona: s’arriba a ser-ne”. Però molt abans que la Beauvoir, Marie-Adélaïde Deraismes (1828-1894) ja havia escrit que “ser dona és producte de l’educació diferencial dels gèneres, a més d’una construcció social conformada per garantir el privilegi masculí”. Una feminista abans del feminisme històric que va ser oblidada en la cerimònia d’obertura dels jocs olímpics de París 2024. Marie Deraismes va lluitar molt a l’avançada per la igualtat. Entre altres activitats cíviques, va revolucionar una institució tan masclista com és la francmaçoneria, justament el marc de lliure pensament d’on procedeix el lema de la República. Juntament amb Georges Martin, Marie Deraismes va ser la fundadora, l’any 1893, de “Le Droit Humain”, la primera obediència maçònica mixta del món contemporani.
Cal obrir finestres de la història per il·luminar el present, altrament ens podem perdre en les ballarugues que van omplir potser massa una cerimònia d’obertura que només va tenir un final èpic quan una parella d’atletes va encendre el peveter en forma de globus amb la flama olímpica que ha de presidir els jocs.
