Vivim en un país corrupte, un país de corruptes. Qui té poder no se’n pot estar i qui no en té, que som la majoria, ens podríem arribar a preguntar si la nostra ètica personal no canviaria si el tinguéssim a l’abast.
A la dècada dels 80, era gairebé folklòric veure la persecució judicial de casos aïllats com els de l’humorista Pedro Ruiz, la cantant Lola Flores o l’empresari Ruiz-Mateos. Ja era més seriós el cas del banquer Mario Conde als anys 90, però continuaven sent casos aïllats que més que corruptes, eren estafadors. La corrupció en majúscules va començar a aflorar a partir dels anys 2000 i sobretot en l’última dècada, quan el degoteig de casos ha esdevingut torrencial. Casos Pallerols, Prenafeta, Pujol, Naseiro, Púnica, Millet, Pretòria, Mercuri, Palma Arena, Bankia, Gürtel… No se n’ha salvat ningú, ni el PP, ni els socialistes, ni Convergència, ni Unió… ni tampoc la Casa Reial amb el cas Nóos o la UGT a Andalusia. Tothom qui ha tingut poder.
L’últim cas conegut ja és el súmmum de la indecència: el mateix fiscal en cap d’Anticorrupció s’ha vist forçat a dimitir en saber-se que té diners en un paradís fiscal, al Panamà. És a dir, el PP va col·locar fa quatre mesos el llop a protegir el galliner. I no ens n’hem d’estranyar. A qui havia de col·locar, el partit que més personifica la corrupció? Com tampoc ens hem de sorprendre que no hagi vist motius per fer-lo plegar. Ho ha fet motu proprio, forçat per les circumstàncies.
I és que el problema no és de noms i cognoms, de si es diuen Rato, Bárcenas o Moix. El que afavoreix que la corrupció sigui global és que no hi hagi òrgans de control suficients. Perquè al qui ha de crear aquests òrgans no li interessa que hi siguin. Hi ha massa brutícia sota les catifes. Com a exemple, aquests dies s’està fent més evident que mai que no hi ha separació real de poders: a través d’un Consell General del Poder Judicial elegit a dit, el govern està canviant a conveniència tot l’staff judicial.
Dona la plena sensació amb tot el que ha aflorat, només en coneixem la punta de l’iceberg. El problema és, doncs, estructural. Cal posar les bases perquè imperi l’honestedat. Cal fer cau i net.