Aquest agost he estat quatre dies a Andorra. A part del paisatge preciós i el clima excels (un dia, a les set del matí estàvem a 70 C), m’ha encantat, m’ha satisfet i m’ha esperançat la situació sociolingüística que hi he trobat.
Amb quatre dies d’estada no puc pretendre que cap de les consideracions que faré tingui categoria de treball de camp; òbviament, es tracta d’unes sensacions, unes impressions, unes conclusions preses al vol… Però parlem-ne.
La primera consideració és que dona gust veure –i viure– l’ús social normal, global, ple… que fan de la llengua catalana, l’única oficial del país. A tot arreu la veus escrita (i, generalment, de forma molt correcta).
La segona és que, pel que fa a la població immigrada, em va semblar que hi ha molts menys portuguesos que en altres visites que hi havia fet i, en canvi, molts més sud-americans. En qualsevol cas, però, és un fet que també dona gust: tots et parlen en català, o almenys ho intenten, o almenys t’entenen, o almenys es disculpen per no parlar-lo o no parlar-lo prou bé. Quina diferència, Déu meu, amb la situació a casa nostra! Ningú no em va demanar que li parlés en castellà –ni si us plau ni per força– i ningú no em va semblar ni trist, ni enfadat, ni menystingut perquè “li imposin la utilització de la llengua del país”.
Em consta que la nova llei andorrana sobre l’ús de la llengua oficial és infinitament millor, més clara, més contundent… més normal, en definitiva, que la nostra. Per què? Perquè en saben més? No: perquè tenen un estat.
A títol d’anècdota, deixeu-me explicar el que ens va passar en un restaurant amb un jove cambrer –molt amable i atent, molt bon professional– que servia a la nostra taula. Parlava un català que –en els breus diàlegs que s’estableixen entre clients i cambrer– ens va semblar perfecte; fins i tot comentàvem entre nosaltres si ens parlava amb accent andorrà –lleidatà– o de més al sud, més de l’Ebre o del País Valencià… Bé, doncs al capdavall va resultar ser un portuguès que feia sis anys que vivia a Andorra. Sis!
Quan ens n’anàvem, m’hi vaig adreçar a soles per felicitar-lo i agrair-li l’actitud tan positiva, constructiva i adequada que exhibia. I per postres –mai més ben dit–, no solament em va agrair la felicitació –tot restant-hi importància de seguida, dient que era el seu deure, que era una cosa normal, etc.–, sinó que em va confessar que li agradava molt actuar així perquè “la vostra llengua és molt bonica”. Una mica més i em ve un cobriment…
En fi, què us diré… Que cada vegada entenc menys –tal com ja he comentat en altres ocasions en aquesta secció– l’estesa opinió entre la majoria de lingüistes a qui he escoltat en actes públics que tenir un estat propi no assegura una millora en la situació sociolingüística del país (verbigràcia, sempre, Irlanda).
I un rave!
