Unmatch al masclisme

Era la segona cita. La Carlota i el Pol van fer match en una aplicació de cites i fa un mes que parlen cada dia tothora. Entre missatge i missatge, es coneixen en persona i connecten molt bé, hi ha feeling. Satisfets amb la trobada, decideixen quedar cinc dies més tard i sopar en un restaurant de Vilafranca. Arriba el dia. La Carlota agafa la bicicleta i es dirigeix cap al bar on havien quedat abans per fer una copa de vi. Li havia escrit un missatge dues hores abans, avisant-lo que arribaria una mica tard, però el Pol no li havia contestat. Abans de seure a la terrassa, la Carlota comprova el telèfon per última vegada. Res.

“Segur que el Pol és a punt d’arribar, deu estar conduint i no em pot contestar”, pensa. S’asseu a la taula, demana una copa de vi blanc i s’espera. Passa mitja hora, i el Pol encara no ha arribat.

Preocupada, la Carlota decideix trucar-li, però li salta el contestador. Espera una mica més i decideix enviar-li un missatge. Desconcertada, comprova que els seus missatges queden en vist i que el Pol està connectat. “Estàs bé? T’ha passat alguna cosa?”. El missatge queda sense llegir i, immediatament, la Carlota comprova com, de cop i volta, la foto de perfil del Pol desapareix.

Es pregunta què deu haver passat. I esperant-se el pitjor, el busca per xarxes socials on s’havien afegit l’un a l’altre feia un parell de setmanes. El Pol ja no està entre els seus contactes. Havia passat a ser un fantasma i mai més tornaria a saber-ne res. Des d’aquell dia, la Carlota es pregunta constantment “Què he fet malament?”.

Aquesta història és bastant freqüent avui en dia amb l’auge de les aplicacions de cites per internet. El ghosting consisteix a acabar una relació afectiva tallant qualsevol contacte amb la persona en qüestió sense donar-li cap mena d’explicació. Una actitud que té conseqüències molt negatives en l’autoestima de la persona que ho rep. De fet, una investigació publicada a la revista Journal of Social and Personal Relationship, assenyala que de les gairebé mil persones que han estat analitzades, dos terços han acabat així una relació iniciada recentment: de la nit al dia i sense explicar quines són les causes d’aquesta decisió. Un modus operandi que també es produeix en les relacions entre amics, ja que més d’un terç dels participants van confessar o bé haver-ho patit o bé haver acabat d’aquesta manera amb una amistat.

El ghosting pot perjudicar la salut mental de les víctimes i té conseqüències tant en el pla emocional com en el relacional. Tenir una experiència com aquesta pot produir certes reticències o distanciament, i en els casos més extrems pot provocar que la víctima comenci a aïllar-se o a no poder continuar amb la seva rutina a causa dels seus sentiments. El rebuig de qualsevol mena activa els circuits de dolor, perquè la connexió amb altres persones és un tret evolutiu propi dels éssers humans. El nostre cervell identifica la connexió amb la supervivència: d’aquí que la ruptura d’aquesta connexió pugui arribar a ferir-nos tant. Molt més si, a més, com passa en aquests casos, no hi ha sensació de tancament.

Hi ha moltes maneres d’acabar una relació, però si el ghosting comença a ser tan comú, potser el motiu és que la tecnologia també ha canviat la forma com ens vinculem els uns amb els altres. I és evident que ho ha fet, ja que també ho han fet els senyals per entendre la toxicitat de les relacions: termes com gaslighting, breadcrumbing, lovebombing o birdboxing estan a l’ordre del dia com a nous conceptes que han sorgit per identificar els nous patrons de conducta.

Avui en dia, aplicacions com Tinder, Bumble o Badoo s’han convertit en una forma habitual de cerca de relacions sexoafectives entre els més joves. Aquests nous sistemes per conèixer persones estan farcits de perfils de, sobretot, homes amb comportaments no saludables o red flags, que es tradueixen en manipulació, pressió o control.

El problema és que aquestes aplicacions són un espai més en el qual es reprodueixen les violències masclistes que existeixen a la societat. Així ho va demostrar l’any 2023 Apps sense violència sexual, l’últim estudi de la Federación de Mujeres Jóvenes que analitza les violències sexuals que pateixen les dones a les aplicacions de cites, concretament a Tinder. “La violència sexual contra les dones ha adquirit noves formes en els espais virtuals de cites, fent que els tradicionals modus operandi de seducció patriarcal, on s’ubica la violència sexual, s’acoblin i es reafirmin”. Segons l’estudi, el 21,7% de les dones que van tenir cites a través de Tinder asseguren que van ser forçades a tenir una relació sexual mitjançant violència física, és a dir, van ser violades. I quasi el 57,9% s’han sentit pressionades per mantenir relacions sexuals. L’enquesta té una mostra total de 963 dones heterosexuals entre 18 i 35 anys, usuàries de Tinder.

Les xifres continuen, i són alarmants. Al voltant del 57% de les enquestades van considerar que alguna de les seves cites les havia animat a beure amb l’objectiu de mantenir relacions sexuals, un 30% va afirmar que la seva parella sexual va continuar amb una pràctica després d’haver manifestat dolor físic i desig de parar.

D’altra banda, l’estudi també va comptar amb una investigació qualitativa en la qual es van crear dos perfils, un de masculí i un de femení, per evidenciar els estereotips de gènere i les agressions a què es veuen enfrontades les dones a l’hora de relacionar-se amb homes. Una de les principals troballes als perfils de Tinder va ser la reproducció de discursos d’un ideal femení subordinat, ja que es van distingir perfils masculins en els quals es destacava el seu interès per trobar dones “tranquil·les, rialleres, princeses, carinyoses”, entre altres adjectius. Una circumstància que demostra que l’ideal femení que reprodueixen les aplicacions de cites està fonamentat sobre estereotips patriarcals, en què la majoria de les dones són reduïdes a aspectes relacionats amb la seva sexualitat.

Els elogis, els nus o les converses amb contingut sexual en les primeres interaccions amb un usuari són comuns. Les usuàries que han rebut missatges al·lusius al seu físic arriben fins a un 92,2%. D’elles, el 87,6% van dir haver-se sentit incòmodes per això. Mentre que el 79% van admetre haver-se sentit incòmodes o pressionades per enviar imatges de nus i un 69,3% van sentir pressió per mantenir converses sexualment explícites en contra de la seva voluntat.

Una de les dades que sorprèn més és que entre les enquestades existeix una forta resistència a anomenar com a violència sexual moltes de les agressions explícites que pateixen les dones. En resposta a la pregunta sobre “Has patit algun tipus de violència sexual en una cita de Tinder?”, el 86,4% de les dones van negar haver patit qualsevol tipus de violència sexual a les cites d’aplicacions. Aquesta dada xoca amb els resultats d’altres preguntes més específiques en les quals, per exemple, el 50% de les dones van assegurar haver-se sentit pressionades per mantenir relacions sexuals. Uns indicis que denoten una profunda preocupació, ja que, segons va apuntar una de les investigadores, Mónica Sainz Martínez, això es deu al mite que hi ha darrere el terme violació. “Això fa que la violència sexual s’identifiqui com aquella comesa per un desconegut en un carreró fosc”, va indicar.

Davant d’aquestes xifres esfereïdores, aquesta setmana Tinder i Aspacia, una organització no governamental feminista que des del 2009 treballa per erradicar la violència de gènere, han anunciat que han teixit aliances per llançar la campanya Tinder, el meu #SafeSpace. La iniciativa busca promoure les relacions respectuoses i consentides en aplicacions de cites, empoderant els més joves per erradicar la violència masclista.

Concretament, per fer front a aquest problema han presentat una sèrie d’eines destinades a combatre i eliminar aquestes formes de violència, destacant les funcionalitats pràctiques que ofereix l’aplicació. Entre elles, la “Verificació del perfil amb vídeo selfie”, que garanteix la identitat de l’usuari; o el “Share My Date”, que permet compartir informació sobre una cita amb familiars o amics amb el propòsit de comptar amb més seguretat. L’aplicació també detecta l’ús del llenguatge inapropiat mitjançant la intel·ligència artificial i proposa opcions com “T’incomoda el missatge?” o “Estàs segur?”, i donen la possibilitat de denunciar.

Tot i que alguna d’aquestes mesures és vigent des del 2022, les dades que avalen l’informe Apps sin violencia sexual denoten que no n’hi ha prou per erradicar la violència sexual entorn de les aplicacions de cites, tant en línia com a les trobades físiques. Per aquest motiu, és evident que calen més mesures de control.

Banksying

Preparar una ruptura amb una persona, fins i tot abans que hagi començat la relació.

Benching

Situació en què una persona manté una altra en un estat d’espera, sense comprometre’s emocionalment ni avançar en la relació, però mantenint almenys un mínim de contacte amb ella.

Catfishing

Fer-se passar per una altra persona, generalment fent servir fotos i perfils falsos, per enganyar altres usuaris.

Breadcrumbing

Es caracteritzen per una actitud distant, comportaments contradictoris i períodes sense donar senyals de vida. Són persones que envien els senyals mínims a la seva parella o amant, per saber que segueix allà, donant esperances que la relació pugui anar a més, però sabent que mai avançarà.

Lovebombing

És un intent d’influir en una persona mitjançant demostracions d’atenció i afecte. Un bombardeig amorós.

Birdboxing

Té a veure amb la idealització de la persona de qui s’està enamorada i que no deixa veure més enllà.

Carlota Camps, psicòloga del programa Ocell de Foc Penedès

Cada vegada es parla més de redflags, s’està banalitzant aquest concepte?

Està molt bé que hi hagi més consciència sobre violència psicològica, però cal anar amb compte perquè a vegades posem dins de la categoria redflags coses que s’ha de veure si són violència psicològica. No es pot utilitzar el terme tan a la lleugera i convé analitzar el context en què es dona cada situació, la persona que la fa, la intenció que té, etc.

Hi ha algun tip per reconèixer quan estem davant d’una redflag i quan no?

Sobretot analitzar la intenció, preguntar-se si ho ha fet per fer mal, per manipular, per sortir-se amb la seva, per treure’n un benefici… A vegades actuem sense voluntat de ferir, ni de manipular, simplement perquè no en sabem més.

Per entendre’ns, fer ghosting no sempre és sinònim de conducta tòxica?

Exacte. Hi ha moments que, segons quina persona tens davant, el millor és fer un ghosting. Em trobo amb noies que volen deixar la parella i l’altre no accepta aquest no i no les deixa tranquil·les. Davant d’això, un bloqueig i adeu! Amb aquest exemple el que vull dir és que tot és ambigu i dir-ne redflag és posar indiscriminadament una etiqueta a una conducta que no sempre és tòxica.

Quina és la línia vermella per detectar un cas de violència psicològica? Què ens ha de fer saltar les alarmes?

Que generi malestar psicològic en la persona que la pateix, és a dir, comportaments depressius, ansietat, aïllament… Que la relació estigui basada en una jerarquia i que n’hi hagi un que estigui per sobre i destrossi constantment és un altre senyal.

Com ens podem cobrir les espatlles?

Quan entres en una relació has de tenir clares quines coses no passaràs per alt ni toleraràs, què és una falta de respecte i què no. A partir d’aquí, davant de cada situació que ens grinyoli cal veure quina és la intenció de la parella i en quin context s’està donant aquesta possible redflag. Ho ha fet per fer-me mal? Ho ha fet perquè no sap com afrontar aquesta situació? És un tema de manca de recursos que potser pot adquirir més endavant?

Manca d’intel·ligència emocional?

A vegades sí. Però també penso que hi ha poca psicoeducació en les relacions, es parla poc de què implica tenir una relació de parella, tant pel que fa als aspectes bons com els negatius. N’aprenem a través de les experiències. Es parla i s’ensenya poc què és una relació de parella, què comporta i què és una falta de respecte.

Si n’aprenem a partir de patrons com els clàssics de Disney…

En la meva època eren els contes de princeses de Disney, ara és el contingut audiovisual, les sèries de teenagers que ensenyen un tipus d’amor que ni és real ni és sa. I després hi ha tot aquests youtubers i influencers que formen part del subgrup de població masculina que veu en l’avançament del feminisme una amenaça i un perill cap a ells.

Justament, alguns informes fets públics aquestes darreres setmanes indiquen que el nombre de joves que nega la violència masclista està creixent. Com a psicòloga que treballa amb aquest col·lectiu, ho has detectat?

Particularment, no. En el meu cas el que m’estic trobant són joves, sobretot noies, ultrapreocupades per no ser tòxiques, que s’amoïnen analitzant si amb la seva manera de fer tenen conductes tòxiques o no. Al final, no podem perdre de vista que les relacions no són perfectes i que tots la podem espifiar en un moment o altre. Si qualsevol cosa és una redflag, de seguida considerarem la parella tòxica i la deixarem.

Per tant, no ets partidària d’emprar el terme redflag?

Està molt bé que comencem a parlar de violència psicològica i de relacions sanes, però el terme redflag no m’agrada gaire perquè, per començar, és un anglicisme que no diu pràcticament res i perquè es pot utilitzar en qualsevol context, sense discriminar.

Una altra vegada surt la idea de contextualitzar…

Exacte. Passa el mateix amb “relació tòxica”. Al final aquest terme acaba difuminant la violència de gènere i aquesta sí que és una relació tòxica de manual. Utilitzem el concepte com un calaix on ho anem posant, tot i això fa que li acabem donant molta importància a coses que no la tenen i li traiem importància a coses que sí. No és el mateix una violència de gènere que un noi que et contesta els WhatsApp cada dos dies.

Però el maltractament psicològic sempre comença de manera subtil.

La persona no comença el primer dia insultant o menyspreant, moltes vegades l’assetjament psicològic s’inicia tractant l’altre amb superioritat per anar-lo fent sentir cada vegada més petit. Hi ha tot un procés de fer-lo dubtar de la seva opinió, de fer-lo caure en una mena de sentiment de culpa permanent, d’anul·lar-lo, d’invalidar els límits que intenta posar i avança cap als insults, les amenaces…

I d’aquí, a la violència física.

La violència física o sexual dins de la parella –i subratllo dins de la parella, perquè en els casos d’agressions sexuals això no passa– no es dona de cop i volta. Per arribar a la violència física prèviament hi ha hagut una manipulació de la situació.