Quan feia de professor, o mestre, tant és, els nois i noies deien que feien relacions. I no parlaven de les seves relacions personals (molt importants), parlaven de relacionar diferents informacions: pensar, en resum.
Un empresari del món de la construcció deia que el problema dels lloguers i de la compra d’habitatges no eren els preus, eren els sous. Els joves es troben sovint amb un problema insoluble atrapats entre els preus alts i els sous baixos. És una dada…
La reducció de l’atur a Catalunya, el 2024, és preocupant. Entre els majors de 25 anys ha baixat un 1,3%, però entre els menors d’aquesta edat ha augmentat un 2,7%. Sembla alarmant que la Generalitat doni per bones les xifres: deu ser perquè tots ells tenen més de 25 anys… És també una dada…
Si mirem informacions de sous bruts de 2022, amb una mitjana global de 28.774 euros, veiem que fins a 25 anys el sou mitjà és de 15.001 euros; entre 25 i 54 anys és de 28.652 euros. És també una dada…
Relacionem? Si els menors de 25 anys tenen un ingrés mensual de 1.250 euros, si el lloguer mitjà a Catalunya és de 868 €, quant els queda per atendre la resta de despeses? Podem pensar que amb 382 euros n’hi ha prou? Una bona dada…
Aquí pot sorgir una qüestió: els nostres joves actuals estan preparats per al món laboral? L’ensenyament, si mirem dades de resultats i la sensació cada cop més extensa, és un desgavell. Fer-se càrrec del problema de l’ensenyament hauria de ser una prioritat absoluta del Govern. L’allau de sigles, el ball de lleis, la tempesta de burocràcia que ha convertit la tasca docent en una sèrie de proves de resistència, de paciència…, que han marginat pensar i preparar classes convenientment. Això es pot entomar un temps, fins que sorgeix l’estrès, les depressions i les baixes. Una dada, oi…?
Si ens fixem en l’educació, una tasca que majoritàriament recau sobre les famílies i la societat en què es mouen, la situació no és pas millor. Imaginem una reunió amb adults. Quants estan plenament atents? No és per fatiga, ni per manca d’interès, el que passa és que el nostre cap rep molts estímuls i funciona dividit, dispers, ens costa pensar en una única cosa, i la concentració necessària per seguir el fil del que sentim o veiem es perd o s’embrolla sovint. Amb aquest panorama, la constància és un valor social en alça? I l’esforç, no s’han acostumat a eludir-lo en lloc d’entendre que forma part important en un procés d’aprenentatge? És una dada que ens hauríem de plantejar…
Soc un defensor dels drets socials, però quan en parlo als instituts no deixo mai de parlar dels deures socials, d’allò que s’espera de nosaltres com a receptors dels drets. Tenen clar els drets amb relació a l’ensenyament i els deures del professor vers els seus drets d’estudiants. Quan els plantejo quins són els drets dels professors i quins els seus deures amb relació a l’acte d’ensenyar, són pocs els que ho tenen clar, i encara menys els que ho tenen clar més enllà de les paraules. Una dada important, oi…?
Són pinzellades puntuals, però si les relacionem honradament, no amb voluntat de tirar pilotes fora, crec que hi ha molta feina a fer en el terreny dels sous i dels preus, però també en l’educatiu… Hem de mirar endavant, segur, però hem de ser capaços de recuperar elements educatius importants que hem esgarriat pel camí.
