“Un any més, un any menys” i “any nou, vida nova”, refranys que sempre vaig sentir de la meva àvia quan acabaven les festes nadalenques i començava un altre any. Mentre els llums del gran espectacle nadalenc es van apagant i baixa el teló per a una altra ocasió.
S’han acabat els somriures enllaunats, els petons i les abraçades prefabricades en una societat buida. Almenys queden els nous propòsits i desitjos per al 2025.
Així doncs, el meu desig primordial per a aquest any és continuar la història que vaig deixar pendent en el meu darrer escrit, “Una història sense sostre”, les experiències del Leonard al Centre d’Acollida Abraham de Vilafranca del Penedès.
Després d’estar gairebé vint dies a l’hospital Comarcal de l’Alt Penedès, parlar amb l’assistenta social i plantejar-li el problema en què es trobava, li va dir que parlaria amb la direcció de l’alberg, ja que havia de realitzar un sever tractament durant dos o tres mesos. El dia 22, el Leonard tornava a l’alberg després d’estar gairebé vint dies a l’hospital. Els dies anaven passant fins que va arribar el dia 26 de febrer de 2023, un dia fatídic per al Leonard, però sobretot per no oblidar i comprovar en les seves pròpies carns la poca sensibilitat que hi ha als departaments socials sobre les persones “sense sostre”. Serien les 5,30 de la tarda, quan el Leonard estava assegut al banc on hi ha la figuera centenària amb el seu amic Eduardo, argentí, de l’alberg.
Quan van obrir les portes de les instal·lacions, totes les persones van entrar, les últimes van ser els nostres protagonistes, el Leonard i l’Eduardo. Quan va ser a dins, va demanar la clau de la taquilla. La treballadora social va cridar a part, al despatx, al Leonard, i li va preguntar si havia begut alcohol, cosa que no va negar. Va respondre que després d’estar a l’hospital va prendre dues cerveses, però sense alcohol, a què l’havien convidat. Sense tacte ni sensibilitat, la treballadora va dir textualment: “Has d’abandonar l’alberg perquè hi ha unes normes i s’han de complir”.
El Leonard es va quedar de pedra. Després de la negativa, el Leonard li va comentar que es quedaria al cobert de la instal·lació. Amb el mateix menyspreu, li va comentar que era privat. Llavors, el Leonard va agafar la motxilla amb les seves circumstàncies en direcció a l’hotel Pere 3, sota els arcs, per descansar.
En canvi, a l’alberg es pot beure vi i fumar i traficar amb drogues, va pensar el Leonard, mentre començava a ploure i tenia el sac de dormir per descansar i començar un nou dia en la pobresa oculta i ignorada a Catalunya. Com deia la meva àvia “Tots contents i enganyats”.
Francisco Estadella
Vilafranca del Penedès
