El març del 2018 vaig publicar en aquesta secció l’article “Ho llenço, ho llanço o ho tiro?”, en què em queixava que la normativa, en aquest cas, més aviat entorpia la tria fàcil de la forma adequada en cada situació, pel fet que, quan tens ben clar el significat de cadascuna, el diccionari et diu que llençar també vol dir llançar (i, per tant, també vol dir tirar). Abans era difícil que els alumnes entenguessin que tirar era sinònim de llançar (fer anar una cosa lluny), però no de llençar (posar-la a la paperera, a la brossa… per inservible, obsoleta, gastada, etc.); ara és impossible.
Hi ha altres exemples que trobo que confonen més que no pas ajuden. Si les formes actualment genuïnes del català central són arrencar, nedar, xerrar, embussar (i desembussar), trobar en el diccionari oficial les formes arrancar, nadar, xarrar, embossar (i desembossar) sense cap indicació dels parlars en què són acceptables per raons històriques, confon i, ben mirat, fa que s’introdueixin, en el català central, formes calcades del castellà que per evolució natural havien desaparegut.
Semblantment podem dir de tacó –que era un tip, una pallissa, un peix– i que, amb el diccionari a la mà, podem usar en lloc de taló (part posterior del peu o del calçat).
I encara, del verb gaudir, que el diccionari Fabra encarrilava cap al seu ús com a intransitiu (Gaudiu de l’espectacle, gaudiu-ne) i que el diccionari oficial d’ara admet, sense matisos, com a transitiu (Gaudiu l’espectacle, gaudiu-lo).
Ja se n’han queixat alguns experts (entre els quals, no cal dir-ho, Josep Ruaix): el diccionari acadèmic hauria de portar marques territorials, a fi d’evitar que, com un cavall de Troia, se’ns fiquin en el català central, base del català literari fixat per Pompeu Fabra, formes que, ja de fa bastant temps, sonaven com a interferides pel castellà.
